Córrer per l'Olla de Núria

Sovint quan uns estudiants que comparteixen pis deixen de fer-ho preparen alguna festa o sopar de comiat, nosaltres hem fet lOlla.

Moltes frases defineixen aquesta gran ruta dels Pirineus Orientals: 

- 21 km. 

- 14 cims de més de 2000 metres (alguns fregant els 3000).

- 3880 metres de desnivell acumulat.

- El 72% del recorregut per sobre dels 2700 metres.

Totes aquestes dades il·lustren el que "es pot explicar", jo em quedo amb el que "no es pot explicar". 

L'Olla són grans muntanyes. L'Olla és natura en estat pur, allí el més important no ets tu o els temps que acostumis a fer a les curses, sinó la teva capacitat d'adaptació a les condicions del moment: orientar-se bé, que hi hagi sort amb la "meteo" o còrrer per un medi diferent a l'habitual.

L'Olla també és, almenys per mi, un gran repte. Des que la vaig fer per primera vegada l'any 2008 vaig saber que volia provar de fer-la corrent. No és fàcil córrer per l'Olla i segurament això ha fet que el moment oportú trigués en arribar. Però aquest cop, com el primer, l'espectacularitat dels paisatges i els companys de ruta han fet que hagi valgut la pena lluitar per aquest petit somni.

Tornar a l'Olla i rebaixar a menys de la meitat el temps no ha estat fàcil. Les 5 hores i 40 minuts que vam trigar per fer l'Olla van estar plenes de sensacions, emocions, esforç i també de cansament però un cansament recompensat amb la satisfacció d'assolir cadascun dels 14 cims i tornar a estar de nou a la Vall de Núria.

La primera mitja marató.

Una mitja marató per acabar l'estiu.

Aquest any he volgut tancar l'estiu amb una mitja marató, la meva primera mitja marató.

Tot va començar el passat mes de juny, va ser quan vaig veure que havia arribat l'hora d'apujar el llisto. Em vaig inscriure a la VII edició de la Mitja Marató de Sabadell. Sabia que la meva experiència com a corredor no era per a tirar coets, però també sabia que un bon any d'entrenaments i els dos mesos d'estiu que tenia per davant donarien els seus fruits.

Amb una fita així a l'horitzó tocava no afluixar, continuar entrenant, entre els mesos de juliol i agost havia d'acabar de suar la samarreta per arribar al dia 9 de setembre amb garanties. No em vaig voler obsessionar. Córrer si, però també escalar, també nedar a les aigües del Pantà de Siurana i en definitiva, també gaudir de l'estiu.

El gruix principal dels entrenaments va sortir de les tardes que corria des de Cerdanyola fins a Sant Cugat. El termòmetre no baixava dels 30 graus i a això calia sumar-li l'elevada humitat de la zona. La calor em feia afluixar i em desanimava, costava trepitjar el carrer abans de les vuit del vespre, però jo insistia i em consolava pensant que aquell era el camí que portava a la meta de la mitja.

No tot va ser córrer per Cerdanyola, alguns entrenaments els vaig fer per Cornudella. La muntanya, amb els seus desnivells, ha demostrat ser de gran ajuda per preparar les curses urbanes. Algun dia vaig anar amb el Marc, que sempre hi posa aquell punt d'exigència i uns altres dies van ser la Meritxell i l'Alba les que m'acompanyaven amb la bicicleta i em portaven l'avituallament. Cap a finals d'agost, em vaig estrenar a la mítica Carretera de les Aigües amb l'Ubi, aquell dia vam córrer 18 km i em vaig començar a creure que acabaria la mitja. Va ser un dels millors entrenaments de l'estiu, vaig córrer contemplant tota la ciutat de Barcelona amb unes sensacions immillorables, els quilometres anaven caient i jo continuava fresc. Va ser d'aquells dies que tornes content cap a casa. Un plaer.

A mesura que s'acabava l'agost els nervis augmentaven, havia corregut un total de 174 quilometres en poc menys de dos mesos per preparar-ne 21,097. Tenia la sensació d'haver fet els deures, però tot i així estava nerviós, suposo que no hi puc fer més.

Aquests nervis tenen part d'explicació en el següent: Des de fa temps només em plantejo assolir aquells objectius que m'impressionen. I això que vol dir? Doncs, que si alguna cosa no m'impressiona no cal ni començar-la. Sempre que faig una cursa, escalo una via concreta o m'enfronto a qualsevol dificultat, els nervis hi són. I hi són perquè m'enfronto a un objectiu que he escollit jo, quelcom que des del principi m'ha impressionat. Podríem dir que busco impressionar-me a mi mateix, en aquest sentit l'altra gent sempre està en un segon pla. La primera vegada que vaig sentir que m'impressionava pel que anava a fer va ser el gener del 2008, amb el Cornudella – Reus a peu que vam fer amb la Lara. Des de llavors, amb més o menys èxit, he intentat tornar a sentir aquelles sensacions. Amb aquesta primera mitja marató ho vaig tornar a aconseguir.

El dia 9 de setembre.

Em vaig llevar – en realitat portava donant voltes pel llit des de les 3:43 h. de la nit – a les 6,20 h. del mati. Estava “dormint” a casa l'Alba i en aquelles hores del matí encara dormia tothom, fet ben normal si tenim en compte que era diumenge. Sense fer soroll em vaig preparar l'esmorzar, que m'havia d'haver cruspit abans de les 7:00 h. per garantir una bona digestió. Esmorzar de cursa: dos llesques de pa amb oli i pernil salat i entre mossegada i mossegada anar bevent aigua i suc de taronja natural, després el ja clàssic plàtan i per rematar-ho una barreta energètica. Poc a poc s'anava despertant tothom i els meus pares i la Meritxell, que havien dormir a Cornudella, ja estaven de camí.

Tothom estava en peu per veure com jo corria la meva primera mitja. No podia fallar. El nervis no van afluixar fins que vaig recollir el xip – el dorsal l'havia anat a buscar la tarda abans – i vaig començar a escalfar. A les 8:55 h. ja estava a la línia de sortida amb els meus pares, els pares de l'Alba, l'Anna, la Meritxell i l'Alba ben aprop, allí vaig estar tranquil per primera vegada. Sabia que entre el meu esforç i els seus ànims allò sortiria bé.

Pensava amb el que m'havia dit el Carles (un company del màster, amb força més experiència que jo): “del km 1 al km 15 dosifica, del 15 al 18 pateix com un cabrón, i a partir del 18 a donar-ho tot”. Vaig pensar: “així ho faré!”.

El recorregut era molt senzill, es tractava de donar 3 voltes a un circuit de 7 quilometres. La primera volta es compartia amb els corredors de la cursa popular de 7 quilometres, després ja només quedaven en el circuit els corredors de la mitja que havien de fer dos voltes més. Vaig decidir que l'estratègia aniria lligada a les voltes, la primera volta la vaig començar amb prudència, era el moment en que hi havia més corredors i calia estar atent. Cap al km 2 ja corria al meu ritme sense molèsties i vaig pensar que un ritme de 5 min el km em podia resultar, no calia canviar-lo com a mínim fins a la última volta. La motivació dels primers 7 quilometres era arribar al punt on m'esperava la meva especial afició, hi vaig arribar amb la musculatura força tensa, així que li vaig dir a l'Alba que la propera trobada havia de ser una mica abans. Volia assegurar que si ho necessitava em podria prendre el gel que portava ella.

Les cames començaven a fer mal però res estrany, tenint en compte que ja portava 11 quilometres, el problema va venir sobre el km 12. De sobte, una punxada a la cuixa dreta em va fer baixar el ritme, la musculatura dels quàdriceps es va endurir molt. Ni mig quilòmetre després una altra rampa em va afectar el bessó de la cama esquerra, allí si que vaig veure com la cosa es complicava. Les meves cames no acabaven d'estar a l'alçada, per sort psicològicament estava fort i animat, intentava no pensar massa en el dolor i trobar un ritme que permetés continuar avançant sense haver de parar.

Quan em vaig tornar a trobar amb la family estava millor, vaig decidir no agafar el gel de l'Alba. En aquell punt, a poc més d'una volta pel final – uns 8 km – em vaig dir: “estàs on vols estar, a bastant menys de la meitat per acabar la teva primera mitja així que no pensis en el mal i gaudeix del moment...”.

La darrera volta va ser la més especial, vaig continuar mimant les meves cames, encara que això comportés anar més lent, i quan vaig veure la senyal del km 18 em vaig repetir el que m'havia dit el Carles: “a donar-ho tot!”, progressivament vaig apujar el ritme, les cames responien bé i el cor començava a bategar més ràpid. Al km 20 m'esperaven la Meritxell i l'Alba, el últims ànim i cap a la meta on m'esperaven la resta. Elles dos van intentar córrer part d'aquell últim quilòmetre amb mi, però jo allí ja anava ràpid. Una petita pujada, una cruïlla a l'esquerra i recta de meta. A meitat d'aquella última recta, quan ja veia clarament la meta amb els pares de l'Alba, els meus pares i l'Anna, em van venir al cap les rampes del km 12 i de l'ull dret es va escapar com una petita llàgrima, no ho vaig voler impedir, vaig pensar que entre les ulleres de sol i la suor de la cara ningú no sabria que de l'ull dret havia sortit una llàgrima d'emoció per haver aconseguit la primera mitja.

Fins aquí el que va donar de si la primera mitja marató. Saber si aquesta cursa ha estat la primera pedra cap a la màgica distància dels 42,195 km només serà possible a base de no deixar d'entrenar. De moment, només puc dir que la Marató és un altre d'aquells reptes que m'impressiona.

1 era Cursa de Muntanya.

 II Cursa de Bombers Voluntaris de Cornudella de Montsant.

El passat diumenge dia 6 de maig vaig tenir la sort de poder córrer la II Cursa de Bombers Voluntaris de Cornudella de Montsant. Feia uns mesos que el Marc ja m'havia començat a parlar de la cursa i el fet que s'organitzés a casa i amb la col·laboració de la gent del poble va fer que no m'ho penses dues vegades. En aquesta edició la cursa constava de dos recorreguts, un de curt (15 km) i un de llarg (26 km). Vaig pensar que amb els entrenaments que anava fent entre setmana per Collserola podia intentar anar a pel recorregut de 15 km. Així doncs, cap a principis d'abril ja m'hi vaig inscriure.

La nit abans de la cursa ja vaig pagar la primera “novatada”, dormint com a molt unes tres hores i segurament no seguides... El fet de tornar a estar, després de tant de temps, en una línia de sortida i els nervis d'afrontar la meva primera cursa de muntanya van fer que la nit fos llarga. Veia com passaven les hores del rellotge i com el meu cos no podia gaudir del descans que li tocaria. Però després d'una nit moguda, el dia va començar a clarejar i jo vaig decidir que fos com fos calia començar a preparar les coses i no pensar massa amb el que havia passat durant la nit.

Mentre esmorzava a casa meva amb l'Ubi – el vaig convidar per passar junts els nervis d'abans de la cursa – em va arribar un missatge de la meva germana, que tot hi no poder estar al poble, va saber trobar l'ocasió per donar-me ànims. El missatge deia simplement això:

“Avui seràs un heroi, però no només per córrer 15 km. Seràs un heroi per no rendir-te, per lluitar i persistir, per superar el dolor, per vèncer el cansament, per guanyar a la teva ment i dir-li una i una altra vegada que el cor és més fort. Perquè jo se que ho aconseguiràs! Molta sort! Desitjo que els teus pensaments volin molt amunt pel viatge!”.

Aquest missatge, que vaig llegir després d'esmorzar, va fer que per primera vegada em comencés a posar tranquil i a confiar que tot sortiria bé. La Meritxell sabia que jo corria aquesta cursa tot just després de sortir d'una lesió als dits grossos dels dos peus i que no l'havia pogut preparar com a mi m'hauria agradat, suposo que per això va intentar (i ho va aconseguir!) que el seu missatge m'ajudés abans i durant la cursa.

Després de relaxar-nos i fer una mica el mandra per casa, el David i jo vam anar tirant cap al punt de sortida de la cursa per començar a veure l'ambient que es respirava i la sortida dels companys que feien el recorregut llarg. Des d'aquell moment tot va passar molt ràpid, recollida de dorsals, saludar a la gent, una mica d'escalfament i de cop esperant la senyal per la sortida, deu, nou, vuit, set ...

Els primers minuts de la cursa vaig intentar estar molt concentrat, escoltar molt el meu cos i mirar de trobar un ritme adequat en el que sentir-me còmode. Donades les meves condicions i les de la cursa, uns dies abans ja havia estat pensant amb quin havia de ser el meu objectiu. Volia baixar de les dos hores, segurament no era un temps molt exigent per als 15 km, però jo em conformava amb 1:59 h. Finalment vaig superar de llarg aquesta marca i vaig aturar el cronometre en 1:37 h.

Sabia que per als meus objectius era clau arribar a l'inici del grau de la Trona, lloc on es trobava el Control 3 amb el Sergi i l'Eugènia, abans de l'hora i hi vaig arribar amb 42 min. Des del Control 3 fins a Siurana vaig pujar amb 18 min i allí vaig poder saludar a l'Alba que estava al Control 4 amb la Lara. Em plantava a Siurana amb una hora i pocs segons. La part final de la pujada havia estat dura per culpa d'unes rampes als bessons però començava a veure que entrar abans de les dos hores era possible. El que vaig menjar al Control 4 i la baixada pel Camí Vell de Siurana em va ajudar a recuperar-me de les rampes. Vaig baixar a ritme de la primera noia de la general però quan vam tornar a ser al camí que ja havíem agafat d'anada, vaig començar a afluixar, quedava poc, però quedava molt.

Amb un ritme molt per sota del que havia portat fins al moment em va tornar a atrapar el Pau, un noi amb el que m'havia trobat abans de començar la pujada del grau de la Trona, vam caminar una estona i em va donar ànims. Ell havia sabut administrar millor les forces, va tirar i crec que va entrar un minut i poc per davant meu. L'arribada al poble em va animar però ja anava bastant cansat i el meu cap només demanava el final del carrer major, creuar la carretera i entrar a meta. Pocs segons després de l'arribada, algunes fotos (en les que no vaig sortir molt afavorit) i el full imprès amb els temps de la cursa. Comprovava que ho havia aconseguit. Per sota de les dos hores, com jo volia!

A la fi, content per haver assolit amb èxit un altre repte i pel grapat de bones sensacions que em vaig emportar.

* Per a més informació sobre la cursa (fotos, vídeos, classificacions, properes edicions...) us deixo aquí l'enllaç de la web oficial.     

** Fotografies cedides per Montsant Natura SL. i retocades per l'Alba. 

"Reportatge fotogràfic" a Can Melafots.

Aprofitant que les vacances de Setmana Santa no estan sent massa productives pel que fa a l'escalada, ahir vaig anar a fer-li unes quantes fots a un dels petits projectes que té el Sergi. Es tracta d'una de les moltes vies mítiques que hi ha a Can Melafots, Hermano bebe que la vía es breve 6c+. Des de la inexperiència absoluta com a fotògraf i encara menys en fotografia d'escalada els resultats van ser els que van ser i aquí en queda una petita mostra.

Trigonometria 6a+, Siurana.

Avui s'ha fet realitat un d'aquells petits somnis de pedra, he pogut encadenar la via Trigonometria del sector de Can Melafots a Siurana. Aquesta via va ser la primera que vaig escalar i fa cosa d'un mes es va convertir també en el meu primer "projecte". Vaig pensar que era el moment per plantejar-me d'escalar-la sense parar, de buscar encadenar-la.

El pas que té a 18 metres de terra sortint a reunió s'ha resistit diversos dies i això encara m'ha donat més motivació. Avui tot i el cansament d'haver escalat tot el dia, a les sis de la tarda (aprox.) ha caigut, ha sonat la flauta, s'ha aconseguit...!

Al final, més que amb el grau de dificultat del a via, que dins del món de l'escalada esportiva això és encara un grau baix, em quedo amb la concentració i la resistència que he hagut d'exigir a una ment i un cos que ja portaven el cansament de tot un dia d'escalada i caminades per la muntanya. També em quedo, lògicament, amb el lloc, que ofereix unes increïbles vistes del riu Siurana i que té un punt de mític per haver estat un dels primers sectors equipats de Siurana.

Segurament podria dir moltes més coses encara, m'he imaginat mil vegades el pas crític de la via i hi he pensat molt fins que ha sortit, però no voldria abusar de la paciència del lector/a i tampoc crec que avui em quedin massa més forces. A descansar i el cap de setmana que ve més i millor!

Tant cridaneres com efectives.

Després de poc més de 100 km junts ja puc dir que ens entenem a la perfecció. Els primers dies vaig tenir algunes molèsties que em van preocupar i em van fer qüestionar l'elecció, però en poc temps m'he adaptat a aquestes noves bambes. Ara ja tot funciona bé i està apunt per no parar d'entrenar i per tornar a pensar amb alguna cursa que motivi encara més els entrenaments setmanals.

Finalment, per als que correu i per als que no correu, aquí us deixo un vídeo que em va descobrir la meva germana i amb el que m'hi he sentit força identificat. Esos locos que corren.

S'acaba el 2011

Fi d'any a lletenpols és sinònim d'aniversari, avui fa quatre anys que l'Eloi i jo, aleshores companys de pis, vam crear aquest blog. Durant aquests quatre anys entre tots hem intentat anar recollint les nostres aventures a l'aire lliure.

L'any que tanquem ha estat un molt bon any en general, el 2011 ha deixat molt bones estones a la muntanya i crec que és aquí el lloc i el moment per recordar-les. Ha estat l'any del meu primer 3000, el Gran Bachimala amb la Lara, una gran aventura. Si parlem d'escalada, ha estat l'any que més hem escalat, l'admirable motivació del Sergi ha estat contagiosa i això s'ha acabat notant i molt a la pedra. Com ja s'ha dit en aquest blog, han començat a sortir-nos els primers 6b's, i molt pels pèls he pogut encadenar-ne un a vista abans d'acabar l'any, concretament el dia 23 de desembre. Fora de l'escalada, que és el que més temps ens ha pres, he de dir que també he tornat a córrer. Em prenc aquest esport, com un entrenament pur i dur per millorar a la muntanya, tot i que encara resulta una mica difícil que el meu genoll aguanti les tirades llargues, espero que poc a poc la cosa vagi millorant i pugui gaudir d'entrenaments més llargs.

Finalment només em resta desitjar-vos a tots un molt bon any 2012 a la muntanya i al que no és la muntanya!!!

Un pont ple d'escalada

Foto: 6a Farola band (Montserrat)

Aquesta vegada dos caps de setmana s'han unit gràcies a una setmana amb dies festius i dies laborables. I com no podia ser d'altra manera hem creuat els dits perquè el temps acompanyés i poguéssim escalar el màxim possible. Ha anat de primera, les jornades de sol i fred tant fanàtiques han arribat i hem pogut gaudir de l'escalada a Montserrat, de l'escalada a Siurana i de l'escalada a Arbolí. Ha caigut algun 6b i ja no es veuen tant lluny, si continuem per aquest camí de ben segur que n'aniran arribant més.

Finalment, després d'haver passat avui per Arbolí al sector del Cremat, en el que vam començar a donar els primers passos com a escaladors, toca recollir la corda i esperar de nou el cap de setmana.

Ja hem tastat la pedra de Montserrat.

Efectivament, ahir sobre les onze del matí vam arribar al Vermell del Xincarró, una zona d'escalada esportiva de la Cara Sud de Montserrat. Allí ens esperaven un grapat de vies per fer la nostra primera presa de contacte amb el famós conglomerat montserratí.

No s'escala cada dia en un lloc tant mític com Montserrat, on l'escalada catalana va començar a donar els primers passos per convertir-se en el que és actualment. Així doncs, no enganyarem a ningú, al principi els nervis hi eren. Penses en com serà la pedra i en com t'hi sentiràs, però la millor resposta a tot plegat està en calçar-se els peus de gat i tirar amunt.

La primera via va pintar molt bé, jo amb un IV+, i al costat el Sergi amb un V, encadenàvem simultàniament. En baixar, vam preparar els “tops” perquè l'Eugènia i l'Alba, que tant pacientment ens acompanyen en els nostres reptes, poguessin ser ara les protagonistes a Montserrat. I així poc a poc vam anar entrant en calor, el Marc tornava després d'un temps a obrir via i es defensava prou bé. Després d'uns quants V+ una mica més llargs del que estem acostumats vam encarar ja el que havia de ser la cirereta del pastis, un 6a de nom curiós “La merda seca”. Encadena el Sergi i encadeno jo, la via tot i ser una mica més curta que les altres, em va demanar dedicació – a nosaltres aquestes vies encara no ens les regalen – però al final sents que a valgut la pena lluitar.

Finalment crec que tots vam poder marxar molt contents d'un dia que el pintaven gris i va acabar sortint el sol. I fora ja de l'escalada, però no menys important, us diré que vam acabar amb unes tapes i unes cerveses en un bar de Cerdanyola.

Gran matí d'escalada a Siurana.

Avui, mentre assegurava al Sergi, pensava que seria interessant que a lletenpols hi hagués espai per parlar del que anem escalant. Des de la passada primavera hem anat portant una continuïtat acceptable i, això, poc o molt, es va notant en la nostra progressió. Potser pujar de grau és difícil, però posar-hi constància i veure com cada dia es fa un pas més està a les nostres mans.

Una prova de que ens ho passem bé i comencen a sortir les coses la trobem en que per primera vegada els dos hem encadenat totes les vies proposades. Unes vies ja clàssiques i molt conegudes dins el popular sector de Can Marges de dalt, un sector amb vies equipades des de 1985 i que es troba resseguit pel concorregut Grau de la Trona. Per acabar, només dir que ens ha agradat la tècnica que requerien els recorreguts proposats i ens ha encantat agafar-nos a les mil i una regletes.

I Open d'Escalada Esportiva de Vilanova de Prades.

Gran jornada d'escalada, on hem pogut descobrir una roca diferent i palpar un ambient nou, el de les competicions. Ha estat una bona oportunitat per compartir peus de via amb gent diferent però amb les mateixes ganes d'arribar a dalt.

Gràcies a tot l'equip (una petita selecció de cornudellencs escaladors) i molt especialment al Sergi i a l'Alba per haver insistit i haver-me enredat. Al final, puntuació a part, content de participar en aquesta competició que com nosaltres, també s'estrenava aquest any.

Per qui en vulgui més aquí queda un petit vídeo per recordar la gesta.

Uns dies després... reflexions del meu primer 3000.

Amb un titular una mica filosòfic, però del tot imprescindible, em disposo de nou, a transformar en paraules les meves vivències a la muntanya. Aquest cop, però, no és cosa fàcil. Ni el cim, ni la ruta, ni tot el material que poguéssim portar a la motxilla, són els protagonistes principals. La Punta del Sabre (3136) i el Gran Bachimala (3177), respectivament, són tan sols els noms propis que quedaran a la meva memòria i que serviran, amb el pas del temps, per donar nom a una gran experiència.

Aquesta gran experiència/aventura/aprenentatge va començar el dijous 21 de juliol. Vaig sortir amb tren de Cerdanyola del Vallès en direcció a Sant Sadurní d'Anoia (on m'esperava la Lara). Al tren, des del meu seient , observava la gent del meu voltant, no calia ser massa intel·ligent per veure que era l'únic del vagó que marxava cap a la muntanya, probablement també, l'únic del tren. Em sentia un gran privilegiat.

Després d'unes quatre o cinc hores de cotxe vam arribar a sopar al Refugi Viadós. El dia es va anar apagant mentre em menjava una excel·lent amanida de pasta (sense amanir) i contemplava la grandesa de les muntanyes. Potser sigui perquè no tinc massa idea de fotografia, però recordo que em va impactar el comentari de la Lara que deia: “això és tant gran que les nostres càmeres no ho poden captar”, jo vaig respondre: “s'ha de venir a veure”.

Aviat es va fer fosc i la gent del refugi i nosaltres vam anar a dormir. Com un nen, vaig estar despert pràcticament tota la nit. Era inevitable no pensar amb el que estava apunt de fer. Quan van començar a sonar els despertadors a les 4,30 jo ja estava totalment despert i amb ganes de començar a caminar per treure'm els nervis de sobre i fer realitat el projecte.

A les 5,08 del mati enceníem els frontals que havien de donar llum al camí fins que el sol fes acte de presència. Llavors encara no sabíem que no podríem veure el sol i que per culpa d'això hauríem de canviar el recorregut previst. Però anem a passos, mentre a molta gent encara li quedaven unes quantes hores de son, per mi començava una de les experiències més grans que he tingut mai a la muntanya.

Des que vam fer l'Olla de Núria vaig saber que el primer 3000 el faria amb la Lara. Aquell altre projecte va sortir de pel·lícula, vam caminar un grapat d'hores i tret de les meves cremades del sol, la resta va sobrepassar les expectatives. Ara, tres anys després, amb una Lara que ha fet una progressió geometria en coneixements, en caminades i en general en tot el que sona a muntanya.. I amb un David (és a dir jo) que ha estat operat del genoll, que s'ha recuperat, que ha tornat a escalar i que ha acabat la carrera d'Història que llavors tan sols tenia començada, hi tornem a ser. Hi som per fer el que ens agrada, hi som perquè la muntanya ens continua impressionant i hi som per continuar pujant i aprenent. I en el meu cas particular, també faig el primer 3000 a la recerca de noves sensacions, sensacions com el cansament, més o menys extrem, que em farà emocionar quan arribi al cim o quan torni a trepitjar la vall d'on he sortit.

En aquesta ocasió, el que porta a que l'experiència i l'aprenentatge siguin encara més grans és precisament que les coses no surten com estan previstes. El temps no és l'ideal ben aviat ens puja la boira, amb prou feines podem veure els primers rajos de sol del mati, després impera el color blanc. Per la cresta del Gran Bachimala, descobreixo, que tot plegat no funciona com a les pel·lícules. Crec que començo a entendre, el respecte a la muntanya del que parlaven aquells grans alpinistes en les entrevistes que acostumo a escoltar per internet.

L'ascensió és prou ràpida, a bon ritme i només alentida en el tram de la cresta. Amb el descens és quan arriben les primeres complicacions, a partir d'aquí el guió previst ja no serveix, cal improvisar, escriure'n un de nou o retocar l'anterior. Com molt encertadament va dir la Lara: “si no es pot progressar amb garanties s'ha de desfer el que s'ha fet”. M'adono que en aquest cas tenir respecte a la muntanya significa fer el que està dient la Lara. Encara que per mi representi més esforç desfer la cresta, no em puc deixar portar pel desig de cercar un camí que la intensa boira potser no ens deixa trobar.

Amb la sensació d'haver pres l'elecció correcta, ja no hi ha temps per res més que no sigui la concentració i l'esforç. S'han aconseguit els dos cims, però els cims – com també havia sentit de la boca d'algun expert alpinista – no et pertanyen fins que no has baixat d'ells. En el meu cap no hi ha problemes del dia a dia, a la muntanya els problemes són diferents, estan més focalitzats: has de superar un pas, has d'arribar a una fita, has de caminar tres hores més... La possibilitat de deixar en segon terme els afers comuns i substituir-los per aquests petits detalls és el que fa més gran la muntanya i tot el que l'envolta. El meus únics problemes a superar en aquell moment eren arribar fins al coll, primer i fins al refugi, després.

Vam ser al coll a les 17,30 i ens vam abraçar, una abraçada que simbolitzava que el guió malgrat tot, s'havia refet correctament. Jo celebrava haver fet cas a la Lara i suposo que ella celebrava haver pres la decisió correcta. Després d'això, el camí cap al refugi, encara havíem de baixar 500 metres, però ara ja era per un suau i “planer” camí que vam recórrer amb tan sols 90 minuts, a les 19:00 tornàvem al refugi d'on havíem sortit 14 hores abans. Els últims passos els vaig fer per pura inèrcia, intentant que el cap tingués més poder que unes cames que mai abans havien caminat 14 hores seguides.

A la fi, els dos primers cims a més de 3000 metres assolits. La sensació immediata va ser una mica agredolça, la meva poca experiència em feia pensar que tot ha de sortir rodó només perquè hi poses moltes ganes. Malauradament això, a la muntanya tampoc és així, hi juguen molts altres factors. Malgrat tot, estic segur que amb el temps cada vegada aniré donant més valor a l'aprenentatge que vaig treure de la Punta del Sabre i del Gran Bachimala.

Albarca – Roca Corbatera – Grau dels Barrots – La Morera del Montsant.

Un plaer haver vist com l'Alba pujava per primera vegada al cim més alt del Priorat.

Un plaer haver tornat a compartir una caminada amb l'Eloi, aquell company de pis amb el que vam crear “lletenpols”.

Un plaer escoltar les experiències que està vivint la Lara per muntanyes un xic més altes que el “nostre” Montsant.

En definitiva, un plaer tornar a caminar en bona companyia per la Serra Major.

Via ferrada de Montsant

Després d'uns mesos (bastants) hem tornat a tenir l'oportunitat d'anar a fer una mica de muntanya plegats. La Lara i jo hem pujat de nou al Montsant, la serralada que ens ha vist créixer, que ens ha donat el primer cim del nostre compte particular i que de vent segur no deixarà de fascinar-nos mai. Unes tres hores van ser les que vam necessitar per fer la via ferrada del Montsant i baixar després, pel conegut grau de la Grallera.

L'itinerari de la ferrada, molt ben trobat, passa per una de les zones del Montsant que millor conec i que més m'agrada, tota la part que està just a sobre del poble de la Morera de Montsant. Pel que fa a l'equipament, la via, si bé no es veu perillosa, he de dir que en comparació amb l'única via ferrada que he fet a part d'aquesta, la de Centelles, podria estar un xic més al dia. Sigui com sigui, aquesta darrera reflexió és tan sols una opinió personal feta des d'una escassa experiència en el tema.

A la fi, els records que hem queden són els d'haver suportat el sol de principis d'estiu durant l'ascensió, haver tornat a sentir aquella barreja de solitud i tranquil·litat que hom té quan camina per la Serra Major i sobretot, haver comprovat un cop més que tot i els problemes al genoll és possible continuar fent coses i sentir-me una mica “muntanyenc”.

Una mica de bulder per matar les ganes, el fred i la humitat d'un 5 de desembre.

Vall de Núria des d'una altra perspectiva. (4-6 de setembre del 2010)

0 cims, caminades curtes, despertar-nos amb el sol i no amb el despertador, 0 presses, temps i més temps... Les úniques obligacions: cuinar, netejar el que s'embruta i gaudir del moment i del lloc. Un punt de vista molt diferent al d'anteriors ocasions. Suposo que, com diuen els avis, cada cosa al seu temps. Ara era temps d'apreciar aquells petits grans detalls que poden passar per alt quan fas l'Olla. L'Olla té també els seus detalls i les seves emocions que en el seu moment em van aportar molt. Però ara buscava una altra cosa mil metres més avall, amb una tenda, un càmping gas, i el més important, una companyia senzillament excepcional.

Finalment he de dir que, des de totes les perspectives, aquest indret ja hi era i ha tornat a entrat a la meva particular llista de llocs difícils d'oblidar.

Psicobloc a la Punta de la Móra

Dissabte 3 de juliol, ens despertem d'hora per dirigir-nos cap a noves sensacions, aquestes noves sensacions ens esperen no massa lluny d'Altafulla, a la Punta de la Móra. L'aigua tranquil·la i clara del Mediterrani és el primer regal, les roques per les quals buscarem forats i “foradets”, el segon.

Amb el Sergi de mestre, el Jaume i jo ens calcem el peus ràpidament amb ganes de tocar pedra, l'Alba té previst fer les fotos, de moment ho veu massa alt, potser un altre dia... (jo crec que si).

Escalar amb mans i peus mullats, sense arnès, sense corda... No se si és això la llibertat, l'únic que us puc dir és que el psicobloc, paraula de principiant, té un grapat de coses noves que val la pena assaborir.

Pedraforca

Després d’un agost tancats a casa gaudint de les nostres magnífiques parets, tocava sortir, canviar els peus de gat per les botes i deixar-nos impressionar per noves muntanyes.

El Massís del Pedraforca i més concretament el Pollegó Superior (2506 m.) es van convertir en el nostre principal objectiu. Si tot anava bé coronaríem un dels cims més emblemàtics de Catalunya.

Tot va anar bé:

- A les 8:00 del mati ja havíem començat a caminar.

- El clima era ideal, ni molta calor ni molt fred.

- La companyia era immillorable: Pol, Alba, Xavi i Lara.

- A les 12:00 estàvem al cim.

- Esforç, patiment, il·lusió, humor i diversió són paraules que resumeixen la nostra ascensió.

- Després de tot això i d’uns quants talls de fuet era el torn del descens.

- La tartera gran va ser l’escollida per iniciar el camí de retorn al cotxe.

- Per descriure la baixada, només una paraula, adrenalina. Per cert, no la recomano a les persones que s’estimin el seu cul.

- A les 15:00 arribàvem al cotxe.

- 15:00 – 8:00 = 7 hores de desconnexió i natura i ...

En condicions normals donaria el relat per acabat, però en aquesta ocasió tinc l’honor de felicitar a dos noies. A l’Alba, per haver pujat el Pedraforca com a primera muntanya i haver-ho fet de l’única forma que ho sap fer, bé. I a la Lara per haver aconseguit en una setmana pujar el Pedraforca (9 de setembre) i el seu primer 3000, la Pica d’Estats (12 de setembre). Felicitats a totes dues.

S'acaba l'agost.

>

S’acaba l’agost, un mes conegut per les altes temperatures, per les vacances de molts i el treball doblat d’uns quants, per les festes majors, per les migdiades a l’ombra d’un bon arbre i per força coses més...

Aquest ha estat un agost diferent, carregat de reptes i de noves sensacions. No tot el que he fet té relació amb la línia que segueix el blog, així doncs, em limitaré a dir que tot ha sortit tal i com s’esperava, bé.

Esportivament parlant hi ha una paraula que ho resumeix tot: escalada. Aprofitant al màxim les possibilitats que ens ofereix la zona i les oportunitats personals de practicar esport, l’escalada ha estat l’esport per excel·lència durant tot l’agost. Els que passem nou mesos estudiant fora de casa a l’estiu ens toca treballar i estar més per casa. Amb uns horaris exigents, treballant sis dies a la setmana i amb un genoll que encara espera una artroscòpia l’escalada es va convertir en la millor opció per moure l’esquelet.

Els dies llargs i la fresca que fa quan es va amagant el sol van fer que les sis de la tarda fos una bona hora per començar a pensar un lloc on escalar fins que es fes fosc. Treballar vuit hores, arribar a casa, menjar alguna fruita, agafar el material i trucar al Xavi J. per dir-li que ja estava tot apunt es va convertir en un fet habitual.

Aquest agost he après moltes coses: que la constància i l’esforç fan que escalis bé, que el Xavi J. i jo formem un bon equip, que per escalar 6a cal dominar a la perfecció els "cinquillos", que cal entendre l’escalada com un esport de risc i prestar l’atenció i el respecte necessaris perquè tot vagi bé i per damunt de tot he pogut comprovar que és cert el tòpic que diu que la força mental és més important que la física.

Abans d'acabar, no puc deixar de dir que estic content de veure cares noves a la muntanya. Alba C., Meritxell P., Laura V., Mònica Ll., Xavi F. Eva N i etc (per si m'he deixat algú).

Via ferrada de Centelles.

La via ferrada de Centelles és una de les més conegudes i segurament transitades de tot Catalunya. Personalment preferiria que fos la de Montsant, però s’ha de reconèixer que les Baumes Corcades té tot el que ha de tenir una gran via ferrada. A més per la nostra conveniència està en una molt bona situació geogràfica, a 40 minuts amb cotxe des de la UAB.

Com podreu veure aquest cop he tornat a passar els poders d’escriure al blog a l’únic que fins al moment s’hi ha atrevit, en Pau. Encara que només he compartit la pujada al Matagalls i aquesta darrera via ferrada, aquest intent d’historiador i gran muntanyenc ja m’ha demostrat algunes coses.

Intentaré donar quatre idees de com és aquest senyor sense fer-li massa la pilota. Crec que és d’aquella gent necessària a la muntanya; té imaginació, un cos prou preparat, zero grams de por, respecte pel que fa (encara que en ocasions el dissimula d’allò més) i sobretot ganes d’arriscar i de passar-s’ho bé.

No se si d’aquí un temps deixarà la muntanya i es dedicarà a escriure, de moment, aquí teniu el seu relat. Que vagi de gust!

Dimecres 6 de maig del 2009. No estem de vacances, no és un dia festiu, no hi ha vaga. És un dia qualsevol, d’aquells en que els treballadors compleixen els seus horaris en els seus llocs de treball, els jubilats preguen a déu que els doni bona vida i els aturats es caguen en déu per no poder pagar la hipoteca. Els mandrosos es comencen a buscar l’excusa per aconseguir un nou dia de no-treball, en que els desvalguts busquen algun valgut de qui valdre’s i tots aquests capacitats estan pensant en la porra del Barça-Chelsea de la nit. Un dia en que els optimistes pensen en la farra que es muntaran, en que els pessimistes si no són de l’Espanyol són del Madrid i en que els estudiants s’endinsen en llibres, notes i apunts de professors. Disculpeu, tots els estudiants...? NO!

Quatre capverds tenen planejat una activitat especial per avui: LA FERRADA DE CENTELLES.

Els agosarats: David Pallejà (Cornudella del Montsant), Jordi Ferreras (Socorristes Sabadell S.A), Xavi Barceló (CNT) i Pau Alberch (Geganters de Castellterçol; Esplai la Llar del Vent, la Concòrdia, Sabadell; Ministrils d’en Pere Botero; Grup de Tabals i Gralles de Castellcir; Extríptics...)

L’expedició està programada per dos quarts de 10 del matí, i allà són, puntualment, en David i en Xavi. En Pau i en Jordi fan vint minuts tard perquè a l’últim moment el Jordi ha hagut d’anar a buscar el Pau que anava de tard. Carreguem el cotxe al pàrquing de la facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona, fem un petó de bon dia a la xurri i els quatre xavals enfilem l’AP7 direcció Girona. Ens desviem direcció Vic a l’esquerra per agafar l’autovia de l’Ametlla que ens porta a la població de Centelles. La creuem un cop, la tornem a travessar de punta a punta, i encara fem un parell de carrerons més abans de trobar una botigueta on comprar el dinar del Pau i crema solar per la pell fina del Xavi. Un cop llestos el Jordi ens porta al peu de la ferrada.

No us enganyarem, no és ben bé al peu, sinó que, des de l’esplanada que es fa servir com a pàrquing fins al principi de la ferrata hi ha un bon tros a peu. Al principi d’aquesta via ens calcem l’arnés, cadascú amb els seus sistemes de mosquetons i dissipadors i, amb impaciència alguns, temor els altres, comencem a pujar. El Xavi és el “novato”, per això li hem fet la broma de dir-li que és senzilla i ràpida.

L’ordre inicial és: en Jordi o en Pau obren camí perquè són els que s’ho coneixen, després en Xavi, i per acabar en David donant consells i algun o altre cop de mà al Xavi.

Comencem a pujar, en Jordi demostra que es coneix la via descrivint amb pels i senyals el que ha de venir; en Pau li diu que sí a tot perquè no vol que se n’adonin que no recorda absolutament res; en David demostra ser un expert, conseller i bon amic a la muntanya amb en Xavi, que demostra ser un bon novato.

El primer tram, tot de pujada, passa comptes al novato, encara que se’n surti prou bé, aquest serà el tram més complicat per ell, serà el moment d’adaptar-se a la pedra i de iniciar-se en el món de les ferrades.

Passat els primers trams verticals i aeris arribem a un replà on podem veure els Pirineus, el Montseny, la vall del congost i el poble de Centelles. Aquí en Jordi ens deixa per estalviar-se el pont nepalès, però la resta enfilem el complicadíssim tram que ens porta al inici d’aquest. Passa primer en David “ aquesta cinta la poso per dalt o per baix” “aquesta vaga em tiba massa”. Després passa en Xavi i després en Pau.

Després de veure les fotos que ens ha fet en Jordi i de firmar al llibre de visites que el centre excursionista de centelles procura (gràcies) continuem avançant per un tros horitzontal. Els que ja havien passat alguna altra vegada per aquí expliquen la història d’una cabra que vivia en aquest punt concret de la via i que s’alimentava de l’almoina dels excursionistes. Per sort o per desgràcia no l’hem trobat.

Un cop passat aquest tram en Jordi ha convençut a en Xavi d’acompanyar a en David i en Pau fins al peu de la part més difícil de la ferrada. Per arribar-hi s’ha de caminar un bon tros fins a la gola de la vall. Allà ens separem, aquells qui volen fer la part difícil es preparen fent estirament i donant temps a la resta perquè passin per l’alternativa, més fàcil que la part fàcil, de la part difícil. En Jordi, que forma part dels que prefereixen mirar mentre els altres pateixen, acompanya a en Xavi a un lloc on, diu en Jordi, es poden fer fotos molt maques als que pugen.

El que és entès pel tram més complicat de la ferrada de Centelles es tracta d’una paret amb un desplom mínim que s’allarga més del normal i en que les grapes que ens ajuden a pujar estan a més distància del que és normal. Però la dificultat no està ni en el rebuig de la pedra, ni en la distància dels esgraons, ni tant sols en aquell pas on no hi ha lloc preparat per agafar-s’hi. La dificultat que té aquest tram, i la major part de la via ferrada és complir amb les normes morals de l’escalada.

Per ser breu i perquè el lector em comprengui, en l’escalada hi ha elements de seguretat i elements d’ascens. L’ètica i moral de l’escalador fa que aquest, quan avança amb normalitat, eviti els elements de seguretat per recolzar el seu pes en la resta d’elements. Així, un escalador mai pujarà per la corda que l’assegura ni s’aguantarà en una xapa o cinta posada expressament per a la seva seguretat, el perquè mereixeria un article sencer. Per tant l’ascens de la ferrada es complica quan et poses com a norma no fer us d’elements de seguretat com a suport habitual.

Un cop passat aquest tram més complicat només ens quedarà caminar una bona estona fins al pròxim tram, curt, però extremadament aeri, tant que fins i tot la mateixa ferrada inclou una escala metàl·lica per passar aquest aeri. En Jordi i en Xavi burlen també aquest tram i ens esperen dalt. Ara només faltarà fer la última escaleta per arribar a dalt i fer la foto definitiva.