La primera mitja marató.

Una mitja marató per acabar l'estiu.

Aquest any he volgut tancar l'estiu amb una mitja marató, la meva primera mitja marató.

Tot va començar el passat mes de juny, va ser quan vaig veure que havia arribat l'hora d'apujar el llisto. Em vaig inscriure a la VII edició de la Mitja Marató de Sabadell. Sabia que la meva experiència com a corredor no era per a tirar coets, però també sabia que un bon any d'entrenaments i els dos mesos d'estiu que tenia per davant donarien els seus fruits.

Amb una fita així a l'horitzó tocava no afluixar, continuar entrenant, entre els mesos de juliol i agost havia d'acabar de suar la samarreta per arribar al dia 9 de setembre amb garanties. No em vaig voler obsessionar. Córrer si, però també escalar, també nedar a les aigües del Pantà de Siurana i en definitiva, també gaudir de l'estiu.

El gruix principal dels entrenaments va sortir de les tardes que corria des de Cerdanyola fins a Sant Cugat. El termòmetre no baixava dels 30 graus i a això calia sumar-li l'elevada humitat de la zona. La calor em feia afluixar i em desanimava, costava trepitjar el carrer abans de les vuit del vespre, però jo insistia i em consolava pensant que aquell era el camí que portava a la meta de la mitja.

No tot va ser córrer per Cerdanyola, alguns entrenaments els vaig fer per Cornudella. La muntanya, amb els seus desnivells, ha demostrat ser de gran ajuda per preparar les curses urbanes. Algun dia vaig anar amb el Marc, que sempre hi posa aquell punt d'exigència i uns altres dies van ser la Meritxell i l'Alba les que m'acompanyaven amb la bicicleta i em portaven l'avituallament. Cap a finals d'agost, em vaig estrenar a la mítica Carretera de les Aigües amb l'Ubi, aquell dia vam córrer 18 km i em vaig començar a creure que acabaria la mitja. Va ser un dels millors entrenaments de l'estiu, vaig córrer contemplant tota la ciutat de Barcelona amb unes sensacions immillorables, els quilometres anaven caient i jo continuava fresc. Va ser d'aquells dies que tornes content cap a casa. Un plaer.

A mesura que s'acabava l'agost els nervis augmentaven, havia corregut un total de 174 quilometres en poc menys de dos mesos per preparar-ne 21,097. Tenia la sensació d'haver fet els deures, però tot i així estava nerviós, suposo que no hi puc fer més.

Aquests nervis tenen part d'explicació en el següent: Des de fa temps només em plantejo assolir aquells objectius que m'impressionen. I això que vol dir? Doncs, que si alguna cosa no m'impressiona no cal ni començar-la. Sempre que faig una cursa, escalo una via concreta o m'enfronto a qualsevol dificultat, els nervis hi són. I hi són perquè m'enfronto a un objectiu que he escollit jo, quelcom que des del principi m'ha impressionat. Podríem dir que busco impressionar-me a mi mateix, en aquest sentit l'altra gent sempre està en un segon pla. La primera vegada que vaig sentir que m'impressionava pel que anava a fer va ser el gener del 2008, amb el Cornudella – Reus a peu que vam fer amb la Lara. Des de llavors, amb més o menys èxit, he intentat tornar a sentir aquelles sensacions. Amb aquesta primera mitja marató ho vaig tornar a aconseguir.

El dia 9 de setembre.

Em vaig llevar – en realitat portava donant voltes pel llit des de les 3:43 h. de la nit – a les 6,20 h. del mati. Estava “dormint” a casa l'Alba i en aquelles hores del matí encara dormia tothom, fet ben normal si tenim en compte que era diumenge. Sense fer soroll em vaig preparar l'esmorzar, que m'havia d'haver cruspit abans de les 7:00 h. per garantir una bona digestió. Esmorzar de cursa: dos llesques de pa amb oli i pernil salat i entre mossegada i mossegada anar bevent aigua i suc de taronja natural, després el ja clàssic plàtan i per rematar-ho una barreta energètica. Poc a poc s'anava despertant tothom i els meus pares i la Meritxell, que havien dormir a Cornudella, ja estaven de camí.

Tothom estava en peu per veure com jo corria la meva primera mitja. No podia fallar. El nervis no van afluixar fins que vaig recollir el xip – el dorsal l'havia anat a buscar la tarda abans – i vaig començar a escalfar. A les 8:55 h. ja estava a la línia de sortida amb els meus pares, els pares de l'Alba, l'Anna, la Meritxell i l'Alba ben aprop, allí vaig estar tranquil per primera vegada. Sabia que entre el meu esforç i els seus ànims allò sortiria bé.

Pensava amb el que m'havia dit el Carles (un company del màster, amb força més experiència que jo): “del km 1 al km 15 dosifica, del 15 al 18 pateix com un cabrón, i a partir del 18 a donar-ho tot”. Vaig pensar: “així ho faré!”.

El recorregut era molt senzill, es tractava de donar 3 voltes a un circuit de 7 quilometres. La primera volta es compartia amb els corredors de la cursa popular de 7 quilometres, després ja només quedaven en el circuit els corredors de la mitja que havien de fer dos voltes més. Vaig decidir que l'estratègia aniria lligada a les voltes, la primera volta la vaig començar amb prudència, era el moment en que hi havia més corredors i calia estar atent. Cap al km 2 ja corria al meu ritme sense molèsties i vaig pensar que un ritme de 5 min el km em podia resultar, no calia canviar-lo com a mínim fins a la última volta. La motivació dels primers 7 quilometres era arribar al punt on m'esperava la meva especial afició, hi vaig arribar amb la musculatura força tensa, així que li vaig dir a l'Alba que la propera trobada havia de ser una mica abans. Volia assegurar que si ho necessitava em podria prendre el gel que portava ella.

Les cames començaven a fer mal però res estrany, tenint en compte que ja portava 11 quilometres, el problema va venir sobre el km 12. De sobte, una punxada a la cuixa dreta em va fer baixar el ritme, la musculatura dels quàdriceps es va endurir molt. Ni mig quilòmetre després una altra rampa em va afectar el bessó de la cama esquerra, allí si que vaig veure com la cosa es complicava. Les meves cames no acabaven d'estar a l'alçada, per sort psicològicament estava fort i animat, intentava no pensar massa en el dolor i trobar un ritme que permetés continuar avançant sense haver de parar.

Quan em vaig tornar a trobar amb la family estava millor, vaig decidir no agafar el gel de l'Alba. En aquell punt, a poc més d'una volta pel final – uns 8 km – em vaig dir: “estàs on vols estar, a bastant menys de la meitat per acabar la teva primera mitja així que no pensis en el mal i gaudeix del moment...”.

La darrera volta va ser la més especial, vaig continuar mimant les meves cames, encara que això comportés anar més lent, i quan vaig veure la senyal del km 18 em vaig repetir el que m'havia dit el Carles: “a donar-ho tot!”, progressivament vaig apujar el ritme, les cames responien bé i el cor començava a bategar més ràpid. Al km 20 m'esperaven la Meritxell i l'Alba, el últims ànim i cap a la meta on m'esperaven la resta. Elles dos van intentar córrer part d'aquell últim quilòmetre amb mi, però jo allí ja anava ràpid. Una petita pujada, una cruïlla a l'esquerra i recta de meta. A meitat d'aquella última recta, quan ja veia clarament la meta amb els pares de l'Alba, els meus pares i l'Anna, em van venir al cap les rampes del km 12 i de l'ull dret es va escapar com una petita llàgrima, no ho vaig voler impedir, vaig pensar que entre les ulleres de sol i la suor de la cara ningú no sabria que de l'ull dret havia sortit una llàgrima d'emoció per haver aconseguit la primera mitja.

Fins aquí el que va donar de si la primera mitja marató. Saber si aquesta cursa ha estat la primera pedra cap a la màgica distància dels 42,195 km només serà possible a base de no deixar d'entrenar. De moment, només puc dir que la Marató és un altre d'aquells reptes que m'impressiona.