Córrer per l'Olla de Núria

Sovint quan uns estudiants que comparteixen pis deixen de fer-ho preparen alguna festa o sopar de comiat, nosaltres hem fet lOlla.

Moltes frases defineixen aquesta gran ruta dels Pirineus Orientals: 

- 21 km. 

- 14 cims de més de 2000 metres (alguns fregant els 3000).

- 3880 metres de desnivell acumulat.

- El 72% del recorregut per sobre dels 2700 metres.

Totes aquestes dades il·lustren el que "es pot explicar", jo em quedo amb el que "no es pot explicar". 

L'Olla són grans muntanyes. L'Olla és natura en estat pur, allí el més important no ets tu o els temps que acostumis a fer a les curses, sinó la teva capacitat d'adaptació a les condicions del moment: orientar-se bé, que hi hagi sort amb la "meteo" o còrrer per un medi diferent a l'habitual.

L'Olla també és, almenys per mi, un gran repte. Des que la vaig fer per primera vegada l'any 2008 vaig saber que volia provar de fer-la corrent. No és fàcil córrer per l'Olla i segurament això ha fet que el moment oportú trigués en arribar. Però aquest cop, com el primer, l'espectacularitat dels paisatges i els companys de ruta han fet que hagi valgut la pena lluitar per aquest petit somni.

Tornar a l'Olla i rebaixar a menys de la meitat el temps no ha estat fàcil. Les 5 hores i 40 minuts que vam trigar per fer l'Olla van estar plenes de sensacions, emocions, esforç i també de cansament però un cansament recompensat amb la satisfacció d'assolir cadascun dels 14 cims i tornar a estar de nou a la Vall de Núria.

La primera mitja marató.

Una mitja marató per acabar l'estiu.

Aquest any he volgut tancar l'estiu amb una mitja marató, la meva primera mitja marató.

Tot va començar el passat mes de juny, va ser quan vaig veure que havia arribat l'hora d'apujar el llisto. Em vaig inscriure a la VII edició de la Mitja Marató de Sabadell. Sabia que la meva experiència com a corredor no era per a tirar coets, però també sabia que un bon any d'entrenaments i els dos mesos d'estiu que tenia per davant donarien els seus fruits.

Amb una fita així a l'horitzó tocava no afluixar, continuar entrenant, entre els mesos de juliol i agost havia d'acabar de suar la samarreta per arribar al dia 9 de setembre amb garanties. No em vaig voler obsessionar. Córrer si, però també escalar, també nedar a les aigües del Pantà de Siurana i en definitiva, també gaudir de l'estiu.

El gruix principal dels entrenaments va sortir de les tardes que corria des de Cerdanyola fins a Sant Cugat. El termòmetre no baixava dels 30 graus i a això calia sumar-li l'elevada humitat de la zona. La calor em feia afluixar i em desanimava, costava trepitjar el carrer abans de les vuit del vespre, però jo insistia i em consolava pensant que aquell era el camí que portava a la meta de la mitja.

No tot va ser córrer per Cerdanyola, alguns entrenaments els vaig fer per Cornudella. La muntanya, amb els seus desnivells, ha demostrat ser de gran ajuda per preparar les curses urbanes. Algun dia vaig anar amb el Marc, que sempre hi posa aquell punt d'exigència i uns altres dies van ser la Meritxell i l'Alba les que m'acompanyaven amb la bicicleta i em portaven l'avituallament. Cap a finals d'agost, em vaig estrenar a la mítica Carretera de les Aigües amb l'Ubi, aquell dia vam córrer 18 km i em vaig començar a creure que acabaria la mitja. Va ser un dels millors entrenaments de l'estiu, vaig córrer contemplant tota la ciutat de Barcelona amb unes sensacions immillorables, els quilometres anaven caient i jo continuava fresc. Va ser d'aquells dies que tornes content cap a casa. Un plaer.

A mesura que s'acabava l'agost els nervis augmentaven, havia corregut un total de 174 quilometres en poc menys de dos mesos per preparar-ne 21,097. Tenia la sensació d'haver fet els deures, però tot i així estava nerviós, suposo que no hi puc fer més.

Aquests nervis tenen part d'explicació en el següent: Des de fa temps només em plantejo assolir aquells objectius que m'impressionen. I això que vol dir? Doncs, que si alguna cosa no m'impressiona no cal ni començar-la. Sempre que faig una cursa, escalo una via concreta o m'enfronto a qualsevol dificultat, els nervis hi són. I hi són perquè m'enfronto a un objectiu que he escollit jo, quelcom que des del principi m'ha impressionat. Podríem dir que busco impressionar-me a mi mateix, en aquest sentit l'altra gent sempre està en un segon pla. La primera vegada que vaig sentir que m'impressionava pel que anava a fer va ser el gener del 2008, amb el Cornudella – Reus a peu que vam fer amb la Lara. Des de llavors, amb més o menys èxit, he intentat tornar a sentir aquelles sensacions. Amb aquesta primera mitja marató ho vaig tornar a aconseguir.

El dia 9 de setembre.

Em vaig llevar – en realitat portava donant voltes pel llit des de les 3:43 h. de la nit – a les 6,20 h. del mati. Estava “dormint” a casa l'Alba i en aquelles hores del matí encara dormia tothom, fet ben normal si tenim en compte que era diumenge. Sense fer soroll em vaig preparar l'esmorzar, que m'havia d'haver cruspit abans de les 7:00 h. per garantir una bona digestió. Esmorzar de cursa: dos llesques de pa amb oli i pernil salat i entre mossegada i mossegada anar bevent aigua i suc de taronja natural, després el ja clàssic plàtan i per rematar-ho una barreta energètica. Poc a poc s'anava despertant tothom i els meus pares i la Meritxell, que havien dormir a Cornudella, ja estaven de camí.

Tothom estava en peu per veure com jo corria la meva primera mitja. No podia fallar. El nervis no van afluixar fins que vaig recollir el xip – el dorsal l'havia anat a buscar la tarda abans – i vaig començar a escalfar. A les 8:55 h. ja estava a la línia de sortida amb els meus pares, els pares de l'Alba, l'Anna, la Meritxell i l'Alba ben aprop, allí vaig estar tranquil per primera vegada. Sabia que entre el meu esforç i els seus ànims allò sortiria bé.

Pensava amb el que m'havia dit el Carles (un company del màster, amb força més experiència que jo): “del km 1 al km 15 dosifica, del 15 al 18 pateix com un cabrón, i a partir del 18 a donar-ho tot”. Vaig pensar: “així ho faré!”.

El recorregut era molt senzill, es tractava de donar 3 voltes a un circuit de 7 quilometres. La primera volta es compartia amb els corredors de la cursa popular de 7 quilometres, després ja només quedaven en el circuit els corredors de la mitja que havien de fer dos voltes més. Vaig decidir que l'estratègia aniria lligada a les voltes, la primera volta la vaig començar amb prudència, era el moment en que hi havia més corredors i calia estar atent. Cap al km 2 ja corria al meu ritme sense molèsties i vaig pensar que un ritme de 5 min el km em podia resultar, no calia canviar-lo com a mínim fins a la última volta. La motivació dels primers 7 quilometres era arribar al punt on m'esperava la meva especial afició, hi vaig arribar amb la musculatura força tensa, així que li vaig dir a l'Alba que la propera trobada havia de ser una mica abans. Volia assegurar que si ho necessitava em podria prendre el gel que portava ella.

Les cames començaven a fer mal però res estrany, tenint en compte que ja portava 11 quilometres, el problema va venir sobre el km 12. De sobte, una punxada a la cuixa dreta em va fer baixar el ritme, la musculatura dels quàdriceps es va endurir molt. Ni mig quilòmetre després una altra rampa em va afectar el bessó de la cama esquerra, allí si que vaig veure com la cosa es complicava. Les meves cames no acabaven d'estar a l'alçada, per sort psicològicament estava fort i animat, intentava no pensar massa en el dolor i trobar un ritme que permetés continuar avançant sense haver de parar.

Quan em vaig tornar a trobar amb la family estava millor, vaig decidir no agafar el gel de l'Alba. En aquell punt, a poc més d'una volta pel final – uns 8 km – em vaig dir: “estàs on vols estar, a bastant menys de la meitat per acabar la teva primera mitja així que no pensis en el mal i gaudeix del moment...”.

La darrera volta va ser la més especial, vaig continuar mimant les meves cames, encara que això comportés anar més lent, i quan vaig veure la senyal del km 18 em vaig repetir el que m'havia dit el Carles: “a donar-ho tot!”, progressivament vaig apujar el ritme, les cames responien bé i el cor començava a bategar més ràpid. Al km 20 m'esperaven la Meritxell i l'Alba, el últims ànim i cap a la meta on m'esperaven la resta. Elles dos van intentar córrer part d'aquell últim quilòmetre amb mi, però jo allí ja anava ràpid. Una petita pujada, una cruïlla a l'esquerra i recta de meta. A meitat d'aquella última recta, quan ja veia clarament la meta amb els pares de l'Alba, els meus pares i l'Anna, em van venir al cap les rampes del km 12 i de l'ull dret es va escapar com una petita llàgrima, no ho vaig voler impedir, vaig pensar que entre les ulleres de sol i la suor de la cara ningú no sabria que de l'ull dret havia sortit una llàgrima d'emoció per haver aconseguit la primera mitja.

Fins aquí el que va donar de si la primera mitja marató. Saber si aquesta cursa ha estat la primera pedra cap a la màgica distància dels 42,195 km només serà possible a base de no deixar d'entrenar. De moment, només puc dir que la Marató és un altre d'aquells reptes que m'impressiona.

1 era Cursa de Muntanya.

 II Cursa de Bombers Voluntaris de Cornudella de Montsant.

El passat diumenge dia 6 de maig vaig tenir la sort de poder córrer la II Cursa de Bombers Voluntaris de Cornudella de Montsant. Feia uns mesos que el Marc ja m'havia començat a parlar de la cursa i el fet que s'organitzés a casa i amb la col·laboració de la gent del poble va fer que no m'ho penses dues vegades. En aquesta edició la cursa constava de dos recorreguts, un de curt (15 km) i un de llarg (26 km). Vaig pensar que amb els entrenaments que anava fent entre setmana per Collserola podia intentar anar a pel recorregut de 15 km. Així doncs, cap a principis d'abril ja m'hi vaig inscriure.

La nit abans de la cursa ja vaig pagar la primera “novatada”, dormint com a molt unes tres hores i segurament no seguides... El fet de tornar a estar, després de tant de temps, en una línia de sortida i els nervis d'afrontar la meva primera cursa de muntanya van fer que la nit fos llarga. Veia com passaven les hores del rellotge i com el meu cos no podia gaudir del descans que li tocaria. Però després d'una nit moguda, el dia va començar a clarejar i jo vaig decidir que fos com fos calia començar a preparar les coses i no pensar massa amb el que havia passat durant la nit.

Mentre esmorzava a casa meva amb l'Ubi – el vaig convidar per passar junts els nervis d'abans de la cursa – em va arribar un missatge de la meva germana, que tot hi no poder estar al poble, va saber trobar l'ocasió per donar-me ànims. El missatge deia simplement això:

“Avui seràs un heroi, però no només per córrer 15 km. Seràs un heroi per no rendir-te, per lluitar i persistir, per superar el dolor, per vèncer el cansament, per guanyar a la teva ment i dir-li una i una altra vegada que el cor és més fort. Perquè jo se que ho aconseguiràs! Molta sort! Desitjo que els teus pensaments volin molt amunt pel viatge!”.

Aquest missatge, que vaig llegir després d'esmorzar, va fer que per primera vegada em comencés a posar tranquil i a confiar que tot sortiria bé. La Meritxell sabia que jo corria aquesta cursa tot just després de sortir d'una lesió als dits grossos dels dos peus i que no l'havia pogut preparar com a mi m'hauria agradat, suposo que per això va intentar (i ho va aconseguir!) que el seu missatge m'ajudés abans i durant la cursa.

Després de relaxar-nos i fer una mica el mandra per casa, el David i jo vam anar tirant cap al punt de sortida de la cursa per començar a veure l'ambient que es respirava i la sortida dels companys que feien el recorregut llarg. Des d'aquell moment tot va passar molt ràpid, recollida de dorsals, saludar a la gent, una mica d'escalfament i de cop esperant la senyal per la sortida, deu, nou, vuit, set ...

Els primers minuts de la cursa vaig intentar estar molt concentrat, escoltar molt el meu cos i mirar de trobar un ritme adequat en el que sentir-me còmode. Donades les meves condicions i les de la cursa, uns dies abans ja havia estat pensant amb quin havia de ser el meu objectiu. Volia baixar de les dos hores, segurament no era un temps molt exigent per als 15 km, però jo em conformava amb 1:59 h. Finalment vaig superar de llarg aquesta marca i vaig aturar el cronometre en 1:37 h.

Sabia que per als meus objectius era clau arribar a l'inici del grau de la Trona, lloc on es trobava el Control 3 amb el Sergi i l'Eugènia, abans de l'hora i hi vaig arribar amb 42 min. Des del Control 3 fins a Siurana vaig pujar amb 18 min i allí vaig poder saludar a l'Alba que estava al Control 4 amb la Lara. Em plantava a Siurana amb una hora i pocs segons. La part final de la pujada havia estat dura per culpa d'unes rampes als bessons però començava a veure que entrar abans de les dos hores era possible. El que vaig menjar al Control 4 i la baixada pel Camí Vell de Siurana em va ajudar a recuperar-me de les rampes. Vaig baixar a ritme de la primera noia de la general però quan vam tornar a ser al camí que ja havíem agafat d'anada, vaig començar a afluixar, quedava poc, però quedava molt.

Amb un ritme molt per sota del que havia portat fins al moment em va tornar a atrapar el Pau, un noi amb el que m'havia trobat abans de començar la pujada del grau de la Trona, vam caminar una estona i em va donar ànims. Ell havia sabut administrar millor les forces, va tirar i crec que va entrar un minut i poc per davant meu. L'arribada al poble em va animar però ja anava bastant cansat i el meu cap només demanava el final del carrer major, creuar la carretera i entrar a meta. Pocs segons després de l'arribada, algunes fotos (en les que no vaig sortir molt afavorit) i el full imprès amb els temps de la cursa. Comprovava que ho havia aconseguit. Per sota de les dos hores, com jo volia!

A la fi, content per haver assolit amb èxit un altre repte i pel grapat de bones sensacions que em vaig emportar.

* Per a més informació sobre la cursa (fotos, vídeos, classificacions, properes edicions...) us deixo aquí l'enllaç de la web oficial.     

** Fotografies cedides per Montsant Natura SL. i retocades per l'Alba. 

"Reportatge fotogràfic" a Can Melafots.

Aprofitant que les vacances de Setmana Santa no estan sent massa productives pel que fa a l'escalada, ahir vaig anar a fer-li unes quantes fots a un dels petits projectes que té el Sergi. Es tracta d'una de les moltes vies mítiques que hi ha a Can Melafots, Hermano bebe que la vía es breve 6c+. Des de la inexperiència absoluta com a fotògraf i encara menys en fotografia d'escalada els resultats van ser els que van ser i aquí en queda una petita mostra.

Trigonometria 6a+, Siurana.

Avui s'ha fet realitat un d'aquells petits somnis de pedra, he pogut encadenar la via Trigonometria del sector de Can Melafots a Siurana. Aquesta via va ser la primera que vaig escalar i fa cosa d'un mes es va convertir també en el meu primer "projecte". Vaig pensar que era el moment per plantejar-me d'escalar-la sense parar, de buscar encadenar-la.

El pas que té a 18 metres de terra sortint a reunió s'ha resistit diversos dies i això encara m'ha donat més motivació. Avui tot i el cansament d'haver escalat tot el dia, a les sis de la tarda (aprox.) ha caigut, ha sonat la flauta, s'ha aconseguit...!

Al final, més que amb el grau de dificultat del a via, que dins del món de l'escalada esportiva això és encara un grau baix, em quedo amb la concentració i la resistència que he hagut d'exigir a una ment i un cos que ja portaven el cansament de tot un dia d'escalada i caminades per la muntanya. També em quedo, lògicament, amb el lloc, que ofereix unes increïbles vistes del riu Siurana i que té un punt de mític per haver estat un dels primers sectors equipats de Siurana.

Segurament podria dir moltes més coses encara, m'he imaginat mil vegades el pas crític de la via i hi he pensat molt fins que ha sortit, però no voldria abusar de la paciència del lector/a i tampoc crec que avui em quedin massa més forces. A descansar i el cap de setmana que ve més i millor!

Tant cridaneres com efectives.

Després de poc més de 100 km junts ja puc dir que ens entenem a la perfecció. Els primers dies vaig tenir algunes molèsties que em van preocupar i em van fer qüestionar l'elecció, però en poc temps m'he adaptat a aquestes noves bambes. Ara ja tot funciona bé i està apunt per no parar d'entrenar i per tornar a pensar amb alguna cursa que motivi encara més els entrenaments setmanals.

Finalment, per als que correu i per als que no correu, aquí us deixo un vídeo que em va descobrir la meva germana i amb el que m'hi he sentit força identificat. Esos locos que corren.

S'acaba el 2011

Fi d'any a lletenpols és sinònim d'aniversari, avui fa quatre anys que l'Eloi i jo, aleshores companys de pis, vam crear aquest blog. Durant aquests quatre anys entre tots hem intentat anar recollint les nostres aventures a l'aire lliure.

L'any que tanquem ha estat un molt bon any en general, el 2011 ha deixat molt bones estones a la muntanya i crec que és aquí el lloc i el moment per recordar-les. Ha estat l'any del meu primer 3000, el Gran Bachimala amb la Lara, una gran aventura. Si parlem d'escalada, ha estat l'any que més hem escalat, l'admirable motivació del Sergi ha estat contagiosa i això s'ha acabat notant i molt a la pedra. Com ja s'ha dit en aquest blog, han començat a sortir-nos els primers 6b's, i molt pels pèls he pogut encadenar-ne un a vista abans d'acabar l'any, concretament el dia 23 de desembre. Fora de l'escalada, que és el que més temps ens ha pres, he de dir que també he tornat a córrer. Em prenc aquest esport, com un entrenament pur i dur per millorar a la muntanya, tot i que encara resulta una mica difícil que el meu genoll aguanti les tirades llargues, espero que poc a poc la cosa vagi millorant i pugui gaudir d'entrenaments més llargs.

Finalment només em resta desitjar-vos a tots un molt bon any 2012 a la muntanya i al que no és la muntanya!!!