0 cims, caminades curtes, despertar-nos amb el sol i no amb el despertador, 0 presses, temps i més temps... Les úniques obligacions: cuinar, netejar el que s'embruta i gaudir del moment i del lloc. Un punt de vista molt diferent al d'anteriors ocasions. Suposo que, com diuen els avis, cada cosa al seu temps. Ara era temps d'apreciar aquells petits grans detalls que poden passar per alt quan fas l'Olla. L'Olla té també els seus detalls i les seves emocions que en el seu moment em van aportar molt. Però ara buscava una altra cosa mil metres més avall, amb una tenda, un càmping gas, i el més important, una companyia senzillament excepcional.
Finalment he de dir que, des de totes les perspectives, aquest indret ja hi era i ha tornat a entrat a la meva particular llista de llocs difícils d'oblidar.
3 comentaris:
el hombre del saco me da miedo, aaaaaah!
Quina bona pinta que fot aquest menjar!!!
I que bonic és Núria!!! Jo també tinc ganes de conèixer aquesta part romanticona de Núria.
Últimament el meu cap ronda més per les muntanyes que pels carrers, metafòricament parlant clar, i això m'ajuda a no perdre'm.
Una abraçada parelleta!
Així que has anat a Núria a fer el pihippie eh! Molt bé! La veritat és que jo algun dia també vull pujar a Núria a descansar i prendre'm el meu temps i no només pujar i baixar muntanyes!
Publica un comentari a l'entrada