Per deixar clar que caminar no ens espanta gens aquest cop la Lara i jo, amb un nou company d’expedició, el David (Ubi pels amics), vam fer el conegut recorregut de Reus – Prades, seguint la GR 172 fins al seu enllaç amb la 65-5 que ja ens portaria fins a Prades.
L’Ubi i jo vam dormir a casa la Lara. L’hora de sortida al matí era a les 6:00 encara que després s’allargues fins les 6:20. La cosa pintava bé, el dia començava a clarejar mentre nosaltres ens preníem un got de llet amb galetes i repassàvem per últim cop la motxilla.
Mentre la ciutat es despertava lentament, vam començar a caminar direcció a Castellvell amb ganes de deixar de veure blocs de pisos i cases adossades i endinsar-nos per camins i caminets. A Castellvell ja vam agafar la GR 172; al principi sorgiren alguns problemes amb la senyalització d’aquesta GR, trobàvem encreuaments que no estaven prou senyalitzats, tot i això aquest cop no ens vam perdre en cap moment.
La pujada fins a la Mussara anava tirant per terra algunes frases optimistes que s’havien dit al iniciar la caminada, com ara: “podríem esmorzar a la Mussara” o “jo crec que falta poc per arribar-hi”. Vam parar una mitja hora abans d’arribar-hi i vam esmorzar tranquil•lament. Si no vaig errat vam estar uns vint minuts esmorzant i desprès amb la panxa plena vam acabar de pujar per aquells camins espedregats i envoltats de bosc. Sovint es produïen còmiques ensopegades de tots tres que ens mostraven que les nostres cames ja feia estona que haurien volgut parar.
L’assolellat dia, l’animada música del mòbil de l’Ubi i la dosi d’humor que tots hi intentàvem ficar feien que l’excursió esdevingués a estones un passeig privilegiat per les muntanyes que separen el Priorat del Baix Camp. D’aquesta manera, abans de les onze del matí ja havíem aconseguit plantar-nos a la Mussara, havíem passat el tram més dur.
Ara tocava una mica de terreny pla, vam passar per un bosc cremat segurament de no fa més de dos estius, també per una bassa del bombers on l’Ubi i jo vam tenir l’ocurrència de remullar-nos una mica, per sort en veure la brutícia de l’aigua vam desestimar la idea. Caminant i caminant ja es començava a intuir el final, passàvem per sobre de pobles com la Febró o Capafonts. Les ganes d’arribar ens van fer confondre aquest últim amb Prades.
L’Ubi i jo vam dormir a casa la Lara. L’hora de sortida al matí era a les 6:00 encara que després s’allargues fins les 6:20. La cosa pintava bé, el dia començava a clarejar mentre nosaltres ens preníem un got de llet amb galetes i repassàvem per últim cop la motxilla.
Mentre la ciutat es despertava lentament, vam començar a caminar direcció a Castellvell amb ganes de deixar de veure blocs de pisos i cases adossades i endinsar-nos per camins i caminets. A Castellvell ja vam agafar la GR 172; al principi sorgiren alguns problemes amb la senyalització d’aquesta GR, trobàvem encreuaments que no estaven prou senyalitzats, tot i això aquest cop no ens vam perdre en cap moment.
La pujada fins a la Mussara anava tirant per terra algunes frases optimistes que s’havien dit al iniciar la caminada, com ara: “podríem esmorzar a la Mussara” o “jo crec que falta poc per arribar-hi”. Vam parar una mitja hora abans d’arribar-hi i vam esmorzar tranquil•lament. Si no vaig errat vam estar uns vint minuts esmorzant i desprès amb la panxa plena vam acabar de pujar per aquells camins espedregats i envoltats de bosc. Sovint es produïen còmiques ensopegades de tots tres que ens mostraven que les nostres cames ja feia estona que haurien volgut parar.
L’assolellat dia, l’animada música del mòbil de l’Ubi i la dosi d’humor que tots hi intentàvem ficar feien que l’excursió esdevingués a estones un passeig privilegiat per les muntanyes que separen el Priorat del Baix Camp. D’aquesta manera, abans de les onze del matí ja havíem aconseguit plantar-nos a la Mussara, havíem passat el tram més dur.
Ara tocava una mica de terreny pla, vam passar per un bosc cremat segurament de no fa més de dos estius, també per una bassa del bombers on l’Ubi i jo vam tenir l’ocurrència de remullar-nos una mica, per sort en veure la brutícia de l’aigua vam desestimar la idea. Caminant i caminant ja es començava a intuir el final, passàvem per sobre de pobles com la Febró o Capafonts. Les ganes d’arribar ens van fer confondre aquest últim amb Prades.
Arribant a Prades, poc després de passar l’Ermita de Sant Roc, vam torbar un grup de persones grans dins del qual hi havia una professora de la Lara, així va poder quedar bé dient que venia de Reus i segurament gràcies a això aconseguirà un deu a l’assignatura didàctica de les matemàtiques. Un dels homes que anava amb aquest grup ens va dir que ens havíem confús de camí i que per entrar a Prades es podia fer per un altre que t’estalviava uns vint minuts de caminar. Tot i aquest petit error nosaltres ja estàvem contents perquè veiem les cases de Prades.
En entrar al poble satisfets de la nostra marca, 7h. 10min., vam veure que hi havia mercat i ens vam comprar una peça de fruita cadascun. Tots coincidirem en que era la millor que havíem menjat mai. I així, amb el sucós gust d’una poma, una pera i una taronja, tornant a desembolicar entrepans i pensant quina seria la pròxima caminada acabarem la nostra sortida.
1 comentari:
Mireu quin GR més gran!!!!!!
Publica un comentari a l'entrada