Cornudella-Reus 05/01/08

Recorregut: Cornudella de Montsant — Alforja — Urbanització Portugal — Aleixar — Castellvell — Reus.

Excursionistes: David P., Lara P.

Considero que totes les excursions fetes fins al moment han estat preparades amb molta il·lusió, i intentant que surtin el millor possible. Malgrat tot, he de reconèixer que algunes d’aquestes, i només algunes, són especials abans de preparar-se, comencen a ser importants des del primer moment que et passen pel cap. No puc dir exactament que és el que fa que això sigui així i potser tampoc puc esperar ser comprès per tothom que llegeixi aquestes línies.

El Cornudella – Reus va ser ,sens cap mena de dubte, una d’aquestes excursions. Podria fer infinitat de sortides a la muntanya i no oblidaria aquestes set hores de caminar amb una companya de luxe que ja anireu coneixent.

Cornudella, un poblet d’uns mil habitants, a la comarca del Priorat. És tan per mi com per la Lara un poble excepcional. He viscut a Cornudella fins que els meus estudis m’ho han permés i malgrat passar més temps del que voldira fora, sempre intento tornar i mai he deixat ni deixaré de dir que Cornudella de Montsant és el meu poble, i la Lara, més del mateix, tot i ser de Reus ha estat una visitant de cap de setmana extraordinària i es pot considerar una cornudelllenca més.

Recordo com el dia quatre de gener a la nit vaig sortir una estona al bar del poble per acabar de parlar amb la Lara com ens organitzariem. Aquella nit com un nen que no pot dormir el dia abans d’una sortida amb l’escola, vaig trigar força en aclucar l’ull.

Aquet cop l’anècdota no es va fer esperar gens ni mica; vaig arribar el primer al lloc de sortida (el Pla de l’Església de Cornudella de Montsant), i al cap de cinc minutets de res va arribar la Lara. La meva sorpresa va ser que en lloc de dir-me bon dia em va dir que s’havia deixat una de les seves dos botes “caminadores” al pis de Reus i que a la casa de Cornudella no tenia massa bon calçat -es veu que quan va fer la motxilla només en va posar una- com diu la dita: “qui no té cap ha de tenir peus”, realment la Lara va necessitar d’uns bons peus per aguantar set hores caminant amb un calçat que podriem dir que no era el més apropiat.

Malgrat la cara d’incredulitat i de sorpresa dels nostres amics del poble, nosaltres en tot moment vam veure aquesta sortida com quelcom assequible. A dos quarts de set del matí, després de fer les quatre fotografies de rigor ens vam ficar a caminar en la foscor i solitud d’uns camins que encara dormien. Vam tenir algun que altre entrebanc peró quan el dia començava a clarejar nosaltres ja teniem el camí encarrilat i era un bon moment -sobre les vuit del matí- per començar a desembolicar aquells entrepans que suposadament ens havien de donar energia per continuar fent i fent i fent camí. Una estoneta gaudint de la sortida del sol entre mossegada i mossegada i de nou a caminar. Vam arribar a Alforja molt més ràpid del que podiem haver imaginat, res feia pensar que erem uns principiants, encara no haviem pagat cap “novatada”.

Caminavem ara direcció a la Urbanització Portugal, un cop allí calia agafar el camí correcte per anar fins a l’Aleixar (el segon poble que hauriem d'atravessar). Això ens va portar a caminar una hora per camins equivocats preguntant a tothom que trobàvem i intentant-nos ajudar del mapa que portàvem. Finalment va ser una pagès que estava llaurant els seus camps que ens va indicar correctament el camí a seguir fins a l’Aleixar. Vam tenir sort però aquella hora caminant sense avançar va acabar passant factura a les nostres cames.

En arribar a l’Aleixar si no vaig errat ja portàvem unes cinc hores caminant així que amb tots els respectes jo crec que ens mereixiem un descanset, i així va ser, vam seure uns minuts i jo vaig rebuscar alguna cosa a la motxila per omplir la panxa.

Ara anavem direcció a Castellvell (últim poble abans d’arribar a Reus) la veritat és que tampoc sabiem quin era el camí que calia agafar però pregunta que preguntaràs...al final vam ajuntar tot el que ens havien dit i vam anar avançant amb força encert. Un cop a Castellvell jo ja estava realment esgotat i la Lara tot i que segons el meu parer ho dissimulava millor crec que també tenia les cames una mica cansadetes. El camí cap a Reus va ser casi a ritme de passeig, tampoc se’ns podia demanar massa més. I en arribar a Reus va venir a recollir-nos el pare de la Lara EN COTXE i vam poder dir ben alt que ens n’haviem sortit. La gran gesta va acabar a casa de la Lara menjant uns macarrons boníssims que ens va preparar la seva mare.