El passat diumenge dia 6 de maig vaig tenir la sort de poder córrer la II Cursa de Bombers Voluntaris de Cornudella de Montsant. Feia uns mesos que el Marc ja m'havia començat a parlar de la cursa i el fet que s'organitzés a casa i amb la col·laboració de la gent del poble va fer que no m'ho penses dues vegades. En aquesta edició la cursa constava de dos recorreguts, un de curt (15 km) i un de llarg (26 km). Vaig pensar que amb els entrenaments que anava fent entre setmana per Collserola podia intentar anar a pel recorregut de 15 km. Així doncs, cap a principis d'abril ja m'hi vaig inscriure.
La nit abans de la cursa ja vaig pagar
la primera “novatada”, dormint com a molt unes tres hores i
segurament no seguides... El fet de tornar a estar, després de tant
de temps, en una línia de sortida i els nervis d'afrontar la meva
primera cursa de muntanya van fer que la nit fos llarga. Veia com
passaven les hores del rellotge i com el meu cos no podia gaudir del
descans que li tocaria. Però després d'una nit moguda, el dia va
començar a clarejar i jo vaig decidir que fos com fos calia començar
a preparar les coses i no pensar massa amb el que havia passat durant
la nit.
Mentre esmorzava a casa meva amb l'Ubi
– el vaig convidar per passar junts els nervis d'abans de la cursa
– em va arribar un missatge de la meva germana, que tot hi no poder
estar al poble, va saber trobar l'ocasió per donar-me ànims. El
missatge deia simplement això:
“Avui seràs un heroi, però no
només per córrer 15 km. Seràs un heroi per no rendir-te, per
lluitar i persistir, per superar el dolor, per vèncer el cansament,
per guanyar a la teva ment i dir-li una i una altra vegada que el cor
és més fort. Perquè jo se que ho aconseguiràs! Molta sort!
Desitjo que els teus pensaments volin molt amunt pel viatge!”.
.png)
Aquest missatge, que vaig llegir
després d'esmorzar, va fer que per primera vegada em comencés a
posar tranquil i a confiar que tot sortiria bé. La Meritxell sabia
que jo corria aquesta cursa tot just després de sortir d'una lesió
als dits grossos dels dos peus i que no l'havia pogut preparar com a
mi m'hauria agradat, suposo que per això va intentar (i ho va
aconseguir!) que el seu missatge m'ajudés abans i durant la cursa.
Després de relaxar-nos i fer una mica
el mandra per casa, el David i jo vam anar tirant cap al punt de
sortida de la cursa per començar a veure l'ambient que es respirava
i la sortida dels companys que feien el recorregut llarg. Des
d'aquell moment tot va passar molt ràpid, recollida de dorsals,
saludar a la gent, una mica d'escalfament i de cop esperant la senyal
per la sortida, deu, nou, vuit, set ...
Els primers minuts de la cursa vaig
intentar estar molt concentrat, escoltar molt el meu cos i mirar de
trobar un ritme adequat en el que sentir-me còmode. Donades les
meves condicions i les de la cursa, uns dies abans ja havia estat
pensant amb quin havia de ser el meu objectiu. Volia baixar de les
dos hores, segurament no era un temps molt exigent per als 15 km,
però jo em conformava amb 1:59 h. Finalment vaig superar de llarg
aquesta marca i vaig aturar el cronometre en 1:37 h.
Sabia que per als meus objectius era
clau arribar a l'inici del grau de la Trona, lloc on es trobava el
Control 3 amb el Sergi i l'Eugènia, abans de l'hora i hi vaig
arribar amb 42 min. Des del Control 3 fins a Siurana vaig pujar amb
18 min i allí vaig poder saludar a l'Alba que estava al Control 4
amb la Lara. Em plantava a Siurana amb una hora i pocs segons. La
part final de la pujada havia estat dura per culpa d'unes rampes als
bessons però començava a veure que entrar abans de les dos hores
era possible. El que vaig menjar al Control 4 i la baixada pel Camí
Vell de Siurana em va ajudar a recuperar-me de les rampes. Vaig
baixar a ritme de la primera noia de la general però quan vam tornar
a ser al camí que ja havíem agafat d'anada, vaig començar a
afluixar, quedava poc, però quedava molt.
Amb un ritme molt per sota del que
havia portat fins al moment em va tornar a atrapar el Pau, un noi amb
el que m'havia trobat abans de començar la pujada del grau de la
Trona, vam caminar una estona i em va donar ànims. Ell havia sabut
administrar millor les forces, va tirar i crec que va entrar un minut
i poc per davant meu. L'arribada al poble em va animar però ja anava
bastant cansat i el meu cap només demanava el final del carrer
major, creuar la carretera i entrar a meta. Pocs segons després de
l'arribada, algunes fotos (en les que no vaig sortir molt afavorit) i
el full imprès amb els temps de la cursa. Comprovava que ho havia
aconseguit. Per sota de les dos hores, com jo volia!
A la fi, content per haver assolit amb
èxit un altre repte i pel grapat de bones sensacions que em vaig
emportar.
.png)
* Per a més informació sobre la cursa
(fotos, vídeos, classificacions, properes edicions...) us deixo aquí l'enllaç de
la web oficial.
