Efectivament, ahir sobre les onze del matí vam arribar al Vermell del Xincarró, una zona d'escalada esportiva de la Cara Sud de Montserrat. Allí ens esperaven un grapat de vies per fer la nostra primera presa de contacte amb el famós conglomerat montserratí.
No s'escala cada dia en un lloc tant mític com Montserrat, on l'escalada catalana va començar a donar els primers passos per convertir-se en el que és actualment. Així doncs, no enganyarem a ningú, al principi els nervis hi eren. Penses en com serà la pedra i en com t'hi sentiràs, però la millor resposta a tot plegat està en calçar-se els peus de gat i tirar amunt.
La primera via va pintar molt bé, jo amb un IV+, i al costat el Sergi amb un V, encadenàvem simultàniament. En baixar, vam preparar els “tops” perquè l'Eugènia i l'Alba, que tant pacientment ens acompanyen en els nostres reptes, poguessin ser ara les protagonistes a Montserrat. I així poc a poc vam anar entrant en calor, el Marc tornava després d'un temps a obrir via i es defensava prou bé. Després d'uns quants V+ una mica més llargs del que estem acostumats vam encarar ja el que havia de ser la cirereta del pastis, un 6a de nom curiós “La merda seca”. Encadena el Sergi i encadeno jo, la via tot i ser una mica més curta que les altres, em va demanar dedicació – a nosaltres aquestes vies encara no ens les regalen – però al final sents que a valgut la pena lluitar.
Finalment crec que tots vam poder marxar molt contents d'un dia que el pintaven gris i va acabar sortint el sol. I fora ja de l'escalada, però no menys important, us diré que vam acabar amb unes tapes i unes cerveses en un bar de Cerdanyola.
