Amb un titular una mica filosòfic, però del tot imprescindible, em disposo de nou, a transformar en paraules les meves vivències a la muntanya. Aquest cop, però, no és cosa fàcil. Ni el cim, ni la ruta, ni tot el material que poguéssim portar a la motxilla, són els protagonistes principals. La Punta del Sabre (3136) i el Gran Bachimala (3177), respectivament, són tan sols els noms propis que quedaran a la meva memòria i que serviran, amb el pas del temps, per donar nom a una gran experiència.
Aquesta gran experiència/aventura/aprenentatge va començar el dijous 21 de juliol. Vaig sortir amb tren de Cerdanyola del Vallès en direcció a Sant Sadurní d'Anoia (on m'esperava la Lara). Al tren, des del meu seient , observava la gent del meu voltant, no calia ser massa intel·ligent per veure que era l'únic del vagó que marxava cap a la muntanya, probablement també, l'únic del tren. Em sentia un gran privilegiat.
Després d'unes quatre o cinc hores de cotxe vam arribar a sopar al Refugi Viadós. El dia es va anar apagant mentre em menjava una excel·lent amanida de pasta (sense amanir) i contemplava la grandesa de les muntanyes. Potser sigui perquè no tinc massa idea de fotografia, però recordo que em va impactar el comentari de la Lara que deia: “això és tant gran que les nostres càmeres no ho poden captar”, jo vaig respondre: “s'ha de venir a veure”.
Aviat es va fer fosc i la gent del refugi i nosaltres vam anar a dormir. Com un nen, vaig estar despert pràcticament tota la nit. Era inevitable no pensar amb el que estava apunt de fer. Quan van començar a sonar els despertadors a les 4,30 jo ja estava totalment despert i amb ganes de començar a caminar per treure'm els nervis de sobre i fer realitat el projecte.
A les 5,08 del mati enceníem els frontals que havien de donar llum al camí fins que el sol fes acte de presència. Llavors encara no sabíem que no podríem veure el sol i que per culpa d'això hauríem de canviar el recorregut previst. Però anem a passos, mentre a molta gent encara li quedaven unes quantes hores de son, per mi començava una de les experiències més grans que he tingut mai a la muntanya.
Des que vam fer l'Olla de Núria vaig saber que el primer 3000 el faria amb la Lara. Aquell altre projecte va sortir de pel·lícula, vam caminar un grapat d'hores i tret de les meves cremades del sol, la resta va sobrepassar les expectatives. Ara, tres anys després, amb una Lara que ha fet una progressió geometria en coneixements, en caminades i en general en tot el que sona a muntanya.. I amb un David (és a dir jo) que ha estat operat del genoll, que s'ha recuperat, que ha tornat a escalar i que ha acabat la carrera d'Història que llavors tan sols tenia començada, hi tornem a ser. Hi som per fer el que ens agrada, hi som perquè la muntanya ens continua impressionant i hi som per continuar pujant i aprenent. I en el meu cas particular, també faig el primer 3000 a la recerca de noves sensacions, sensacions com el cansament, més o menys extrem, que em farà emocionar quan arribi al cim o quan torni a trepitjar la vall d'on he sortit.
En aquesta ocasió, el que porta a que l'experiència i l'aprenentatge siguin encara més grans és precisament que les coses no surten com estan previstes. El temps no és l'ideal ben aviat ens puja la boira, amb prou feines podem veure els primers rajos de sol del mati, després impera el color blanc. Per la cresta del Gran Bachimala, descobreixo, que tot plegat no funciona com a les pel·lícules. Crec que començo a entendre, el respecte a la muntanya del que parlaven aquells grans alpinistes en les entrevistes que acostumo a escoltar per internet.
L'ascensió és prou ràpida, a bon ritme i només alentida en el tram de la cresta. Amb el descens és quan arriben les primeres complicacions, a partir d'aquí el guió previst ja no serveix, cal improvisar, escriure'n un de nou o retocar l'anterior. Com molt encertadament va dir la Lara: “si no es pot progressar amb garanties s'ha de desfer el que s'ha fet”. M'adono que en aquest cas tenir respecte a la muntanya significa fer el que està dient la Lara. Encara que per mi representi més esforç desfer la cresta, no em puc deixar portar pel desig de cercar un camí que la intensa boira potser no ens deixa trobar.
Amb la sensació d'haver pres l'elecció correcta, ja no hi ha temps per res més que no sigui la concentració i l'esforç. S'han aconseguit els dos cims, però els cims – com també havia sentit de la boca d'algun expert alpinista – no et pertanyen fins que no has baixat d'ells. En el meu cap no hi ha problemes del dia a dia, a la muntanya els problemes són diferents, estan més focalitzats: has de superar un pas, has d'arribar a una fita, has de caminar tres hores més... La possibilitat de deixar en segon terme els afers comuns i substituir-los per aquests petits detalls és el que fa més gran la muntanya i tot el que l'envolta. El meus únics problemes a superar en aquell moment eren arribar fins al coll, primer i fins al refugi, després.
Vam ser al coll a les 17,30 i ens vam abraçar, una abraçada que simbolitzava que el guió malgrat tot, s'havia refet correctament. Jo celebrava haver fet cas a la Lara i suposo que ella celebrava haver pres la decisió correcta. Després d'això, el camí cap al refugi, encara havíem de baixar 500 metres, però ara ja era per un suau i “planer” camí que vam recórrer amb tan sols 90 minuts, a les 19:00 tornàvem al refugi d'on havíem sortit 14 hores abans. Els últims passos els vaig fer per pura inèrcia, intentant que el cap tingués més poder que unes cames que mai abans havien caminat 14 hores seguides.
A la fi, els dos primers cims a més de 3000 metres assolits. La sensació immediata va ser una mica agredolça, la meva poca experiència em feia pensar que tot ha de sortir rodó només perquè hi poses moltes ganes. Malauradament això, a la muntanya tampoc és així, hi juguen molts altres factors. Malgrat tot, estic segur que amb el temps cada vegada aniré donant més valor a l'aprenentatge que vaig treure de la Punta del Sabre i del Gran Bachimala.
