Pedraforca

Després d’un agost tancats a casa gaudint de les nostres magnífiques parets, tocava sortir, canviar els peus de gat per les botes i deixar-nos impressionar per noves muntanyes.

El Massís del Pedraforca i més concretament el Pollegó Superior (2506 m.) es van convertir en el nostre principal objectiu. Si tot anava bé coronaríem un dels cims més emblemàtics de Catalunya.

Tot va anar bé:

- A les 8:00 del mati ja havíem començat a caminar.

- El clima era ideal, ni molta calor ni molt fred.

- La companyia era immillorable: Pol, Alba, Xavi i Lara.

- A les 12:00 estàvem al cim.

- Esforç, patiment, il·lusió, humor i diversió són paraules que resumeixen la nostra ascensió.

- Després de tot això i d’uns quants talls de fuet era el torn del descens.

- La tartera gran va ser l’escollida per iniciar el camí de retorn al cotxe.

- Per descriure la baixada, només una paraula, adrenalina. Per cert, no la recomano a les persones que s’estimin el seu cul.

- A les 15:00 arribàvem al cotxe.

- 15:00 – 8:00 = 7 hores de desconnexió i natura i ...

En condicions normals donaria el relat per acabat, però en aquesta ocasió tinc l’honor de felicitar a dos noies. A l’Alba, per haver pujat el Pedraforca com a primera muntanya i haver-ho fet de l’única forma que ho sap fer, bé. I a la Lara per haver aconseguit en una setmana pujar el Pedraforca (9 de setembre) i el seu primer 3000, la Pica d’Estats (12 de setembre). Felicitats a totes dues.

S'acaba l'agost.

>

S’acaba l’agost, un mes conegut per les altes temperatures, per les vacances de molts i el treball doblat d’uns quants, per les festes majors, per les migdiades a l’ombra d’un bon arbre i per força coses més...

Aquest ha estat un agost diferent, carregat de reptes i de noves sensacions. No tot el que he fet té relació amb la línia que segueix el blog, així doncs, em limitaré a dir que tot ha sortit tal i com s’esperava, bé.

Esportivament parlant hi ha una paraula que ho resumeix tot: escalada. Aprofitant al màxim les possibilitats que ens ofereix la zona i les oportunitats personals de practicar esport, l’escalada ha estat l’esport per excel·lència durant tot l’agost. Els que passem nou mesos estudiant fora de casa a l’estiu ens toca treballar i estar més per casa. Amb uns horaris exigents, treballant sis dies a la setmana i amb un genoll que encara espera una artroscòpia l’escalada es va convertir en la millor opció per moure l’esquelet.

Els dies llargs i la fresca que fa quan es va amagant el sol van fer que les sis de la tarda fos una bona hora per començar a pensar un lloc on escalar fins que es fes fosc. Treballar vuit hores, arribar a casa, menjar alguna fruita, agafar el material i trucar al Xavi J. per dir-li que ja estava tot apunt es va convertir en un fet habitual.

Aquest agost he après moltes coses: que la constància i l’esforç fan que escalis bé, que el Xavi J. i jo formem un bon equip, que per escalar 6a cal dominar a la perfecció els "cinquillos", que cal entendre l’escalada com un esport de risc i prestar l’atenció i el respecte necessaris perquè tot vagi bé i per damunt de tot he pogut comprovar que és cert el tòpic que diu que la força mental és més important que la física.

Abans d'acabar, no puc deixar de dir que estic content de veure cares noves a la muntanya. Alba C., Meritxell P., Laura V., Mònica Ll., Xavi F. Eva N i etc (per si m'he deixat algú).