Hem començat l’any escalant, que més o menys és com el vam acabar. I crec que ja toca que parli una mica d’això en aquest blog.
És cert que tot just ens podem considerar principiants, però tenim moltes ganes d’aprendre i conèixer aquest món. La majoria ens vam posar el primer arnes fa dos mesos. Ens hauria agradat començar uns anys abans però la sort o el que sigui ens ha volgut fer esperar.
Ara, després d’haver pujat les primeres parets m’assec davant d’aquesta caixa tonta que no se massa bé com va i reflexiono. Estem tenint el plaer d’iniciar-nos en un esport, que, per els més fanàtics, pot ser considerat un món a part. Deixar de tocar de peus a terra i enfilar una paret desconeguda, esgarrapar les seves fissures i progressar fins arribar a la mítica reunió. Quin sentit té tot això? Pot ser és la barreja de sentiments com la felicitat, la por, la il·lusió, el dolor... que a la vida normal els trobem separats; pot ser és l’adrenalina d’estar enfilat a vint metres del terra; pot ser el privilegi de tractar de tu a tu una roca que abans et semblava impossible o pot ser és, com diuen els nostres pares, que no tenim res al cap. Sigui el que sigui, m’agrada escalar.
No tinc intencions de ser el millor escalador del món, no crec que per passar-s’ho bé s’hagi de fer un 9a+. No obstant, no puc amagar que sóc exigent en casi tot el que faig, i per tant treballaré per progressar però sense oblidar que cal gaudir i respectar fins i tot els “cinquillos” més fàcils.
Per acabar aquest relat filosòfic sobre l’escalada, només un petit desig: espero que no s’acabin les ganes de pujar parets i que tingui la sort de poder fer-ho, com a mínim, amb la mateixa gent que ho faig ara.
És cert que tot just ens podem considerar principiants, però tenim moltes ganes d’aprendre i conèixer aquest món. La majoria ens vam posar el primer arnes fa dos mesos. Ens hauria agradat començar uns anys abans però la sort o el que sigui ens ha volgut fer esperar.
Ara, després d’haver pujat les primeres parets m’assec davant d’aquesta caixa tonta que no se massa bé com va i reflexiono. Estem tenint el plaer d’iniciar-nos en un esport, que, per els més fanàtics, pot ser considerat un món a part. Deixar de tocar de peus a terra i enfilar una paret desconeguda, esgarrapar les seves fissures i progressar fins arribar a la mítica reunió. Quin sentit té tot això? Pot ser és la barreja de sentiments com la felicitat, la por, la il·lusió, el dolor... que a la vida normal els trobem separats; pot ser és l’adrenalina d’estar enfilat a vint metres del terra; pot ser el privilegi de tractar de tu a tu una roca que abans et semblava impossible o pot ser és, com diuen els nostres pares, que no tenim res al cap. Sigui el que sigui, m’agrada escalar.
No tinc intencions de ser el millor escalador del món, no crec que per passar-s’ho bé s’hagi de fer un 9a+. No obstant, no puc amagar que sóc exigent en casi tot el que faig, i per tant treballaré per progressar però sense oblidar que cal gaudir i respectar fins i tot els “cinquillos” més fàcils.
Per acabar aquest relat filosòfic sobre l’escalada, només un petit desig: espero que no s’acabin les ganes de pujar parets i que tingui la sort de poder fer-ho, com a mínim, amb la mateixa gent que ho faig ara.
