La via ferrada de Centelles és una de les més conegudes i segurament transitades de tot Catalunya. Personalment preferiria que fos la de Montsant, però s’ha de reconèixer que les Baumes Corcades té tot el que ha de tenir una gran via ferrada. A més per la nostra conveniència està en una molt bona situació geogràfica, a 40 minuts amb cotxe des de la UAB.
Com podreu veure aquest cop he tornat a passar els poders d’escriure al blog a l’únic que fins al moment s’hi ha atrevit, en Pau. Encara que només he compartit la pujada al Matagalls i aquesta darrera via ferrada, aquest intent d’historiador i gran muntanyenc ja m’ha demostrat algunes coses.
Intentaré donar quatre idees de com és aquest senyor sense fer-li massa la pilota. Crec que és d’aquella gent necessària a la muntanya; té imaginació, un cos prou preparat, zero grams de por, respecte pel que fa (encara que en ocasions el dissimula d’allò més) i sobretot ganes d’arriscar i de passar-s’ho bé.
No se si d’aquí un temps deixarà la muntanya i es dedicarà a escriure, de moment, aquí teniu el seu relat. Que vagi de gust!
Dimecres 6 de maig del 2009. No estem de vacances, no és un dia festiu, no hi ha vaga. És un dia qualsevol, d’aquells en que els treballadors compleixen els seus horaris en els seus llocs de treball, els jubilats preguen a déu que els doni bona vida i els aturats es caguen en déu per no poder pagar la hipoteca. Els mandrosos es comencen a buscar l’excusa per aconseguir un nou dia de no-treball, en que els desvalguts busquen algun valgut de qui valdre’s i tots aquests capacitats estan pensant en la porra del Barça-Chelsea de la nit. Un dia en que els optimistes pensen en la farra que es muntaran, en que els pessimistes si no són de l’Espanyol són del Madrid i en que els estudiants s’endinsen en llibres, notes i apunts de professors. Disculpeu, tots els estudiants...? NO!
Quatre capverds tenen planejat una activitat especial per avui: LA FERRADA DE CENTELLES.
Els agosarats: David Pallejà (Cornudella del Montsant), Jordi Ferreras (Socorristes Sabadell S.A), Xavi Barceló (CNT) i Pau Alberch (Geganters de Castellterçol; Esplai la Llar del Vent, la Concòrdia, Sabadell; Ministrils d’en Pere Botero; Grup de Tabals i Gralles de Castellcir; Extríptics...)
L’expedició està programada per dos quarts de 10 del matí, i allà són, puntualment, en David i en Xavi. En Pau i en Jordi fan vint minuts tard perquè a l’últim moment el Jordi ha hagut d’anar a buscar el Pau que anava de tard. Carreguem el cotxe al pàrquing de la facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona, fem un petó de bon dia a la xurri i els quatre xavals enfilem l’AP7 direcció Girona. Ens desviem direcció Vic a l’esquerra per agafar l’autovia de l’Ametlla que ens porta a la població de Centelles. La creuem un cop, la tornem a travessar de punta a punta, i encara fem un parell de carrerons més abans de trobar una botigueta on comprar el dinar del Pau i crema solar per la pell fina del Xavi. Un cop llestos el Jordi ens porta al peu de la ferrada.
No us enganyarem, no és ben bé al peu, sinó que, des de l’esplanada que es fa servir com a pàrquing fins al principi de la ferrata hi ha un bon tros a peu. Al principi d’aquesta via ens calcem l’arnés, cadascú amb els seus sistemes de mosquetons i dissipadors i, amb impaciència alguns, temor els altres, comencem a pujar. El Xavi és el “novato”, per això li hem fet la broma de dir-li que és senzilla i ràpida.
L’ordre inicial és: en Jordi o en Pau obren camí perquè són els que s’ho coneixen, després en Xavi, i per acabar en David donant consells i algun o altre cop de mà al Xavi.
Comencem a pujar, en Jordi demostra que es coneix la via descrivint amb pels i senyals el que ha de venir; en Pau li diu que sí a tot perquè no vol que se n’adonin que no recorda absolutament res; en David demostra ser un expert, conseller i bon amic a la muntanya amb en Xavi, que demostra ser un bon novato.
El primer tram, tot de pujada, passa comptes al novato, encara que se’n surti prou bé, aquest serà el tram més complicat per ell, serà el moment d’adaptar-se a la pedra i de iniciar-se en el món de les ferrades.
Passat els primers trams verticals i aeris arribem a un replà on podem veure els Pirineus, el Montseny, la vall del congost i el poble de Centelles. Aquí en Jordi ens deixa per estalviar-se el pont nepalès, però la resta enfilem el complicadíssim tram que ens porta al inici d’aquest. Passa primer en David “ aquesta cinta la poso per dalt o per baix” “aquesta vaga em tiba massa”. Després passa en Xavi i després en Pau.
Després de veure les fotos que ens ha fet en Jordi i de firmar al llibre de visites que el centre excursionista de centelles procura (gràcies) continuem avançant per un tros horitzontal. Els que ja havien passat alguna altra vegada per aquí expliquen la història d’una cabra que vivia en aquest punt concret de la via i que s’alimentava de l’almoina dels excursionistes. Per sort o per desgràcia no l’hem trobat.
Un cop passat aquest tram en Jordi ha convençut a en Xavi d’acompanyar a en David i en Pau fins al peu de la part més difícil de la ferrada. Per arribar-hi s’ha de caminar un bon tros fins a la gola de la vall. Allà ens separem, aquells qui volen fer la part difícil es preparen fent estirament i donant temps a la resta perquè passin per l’alternativa, més fàcil que la part fàcil, de la part difícil. En Jordi, que forma part dels que prefereixen mirar mentre els altres pateixen, acompanya a en Xavi a un lloc on, diu en Jordi, es poden fer fotos molt maques als que pugen.
El que és entès pel tram més complicat de la ferrada de Centelles es tracta d’una paret amb un desplom mínim que s’allarga més del normal i en que les grapes que ens ajuden a pujar estan a més distància del que és normal. Però la dificultat no està ni en el rebuig de la pedra, ni en la distància dels esgraons, ni tant sols en aquell pas on no hi ha lloc preparat per agafar-s’hi. La dificultat que té aquest tram, i la major part de la via ferrada és complir amb les normes morals de l’escalada.
Per ser breu i perquè el lector em comprengui, en l’escalada hi ha elements de seguretat i elements d’ascens. L’ètica i moral de l’escalador fa que aquest, quan avança amb normalitat, eviti els elements de seguretat per recolzar el seu pes en la resta d’elements. Així, un escalador mai pujarà per la corda que l’assegura ni s’aguantarà en una xapa o cinta posada expressament per a la seva seguretat, el perquè mereixeria un article sencer. Per tant l’ascens de la ferrada es complica quan et poses com a norma no fer us d’elements de seguretat com a suport habitual.
Un cop passat aquest tram més complicat només ens quedarà caminar una bona estona fins al pròxim tram, curt, però extremadament aeri, tant que fins i tot la mateixa ferrada inclou una escala metàl·lica per passar aquest aeri. En Jordi i en Xavi burlen també aquest tram i ens esperen dalt. Ara només faltarà fer la última escaleta per arribar a dalt i fer la foto definitiva.
