Les millors imatges del 2008...

Diuen que en lloc com a casa... Gallicant i Montsant.

Doncs si com ja és pot veure en el títol aquest cop n’hem fet dos de ben properes. Cada cop és més la gent de fora que ve a visitar les nostres muntanyes i nosaltres que les tenim a tocar no ens les podem deixar perdre.

A Gallicant i vam anar el passat 26 d’octubre. El Pol, la Lara i el pesat que s’encarrega d’explicar totes les sortides. En principi teníem previst passar pels Gorgs del riu Siurana però degut a uns problemes tècnics no va poder ser. Això no va desmerèixer pas la sortida ja que Gallicant va saber recompensar-nos la caminada.

Gallicant és un petit poble abandonat que descansa sobre el Puig que li dóna el nom, a uns 1008 metres del nivell del mar. Els encants d’aquelles quatre cases i de la zona en general són molts.

Encara que alguns la considerin avorrida, l’home s’ha interessat per la història des de temps immemorials. Visitar les restes del que algun dia foren unes cases amb noms propis ens porta a viatjar al passat, a imaginar-nos com deuria viure aquella gent en un dels pobles més elevats de la zona. Un lloc tant hostil com aquell segur que va tenir en el seu moment nens corrent pels carrers darrera d’una pilota; grans asseguts a la porta de casa una nit d’agost; pagesos que arribaven suats de treballar els camps; dones netejant els llençols de tot l’any quan començava a arribar el bon temps i l’aigua ja no era tant freda...

Tot això ja només queda per aquella gent que s’ho vulgui imaginar, aquells que li vulguin donar un sentit a les parets de pedres i guix que lluiten al pas del temps amb la mateixa força que ho deurien fer els que en elles vivien.

Hi ha una cosa que el temps no ha pogut eliminar i això és sens dubte la panoràmica de la que gaudim asseguts a l’herba de davant del poble. Cornudella, Siurana, Albarca, tota la serralada del Montsant i part de les Muntanyes de Prades es poden veure a vista d’ocell.

I per acabar, un bon entrepà a la plaça d’Arbolí i una migdiada sota dels primers avellaners que vam trobar baixant cap a Cornudella.

La sortida a Montsant la vam fer el 22 de novembre. Els valents que vam enfilar la carena en aquesta ocasió vam ser el Sergi i jo. Aprofito ara per dir que també havien de venir el Marc i el Xavi, finalment per motius personals (van anar a dormir massa tard) no van poder venir. De totes formes el Montsant no es mou massa i crec que la podrem repetir quan vulguem.

Els graus escollits per l’ocasió van ser dos dels meus preferits: el Carrasclet (pujada) i els Barrots (baixada). Tots dos surten de la Morera de Montsant i enfilen força drets capa a la serra major. Son vies ferrades d’un nivell tècnic mitjà – baix i es poden fer sense anar assegurat.

La ruta, quan agafem el grau dels Barrots, passa pel Balcó del Priorat, lloc de fotografia obligatòria. És potser una mica vertiginosa ne general, tant un grau com l’altre, però jo penso que val la pena arriscar una mica i poder passejar entre les grans roques que hi ha just a sobre del poble de la Morera de Montsant.