L’altre dia, remenant aquell calaix que sempre està desendreçat i que mai ens decidim a ficar-hi ordre, vaig trobar les fotografies del meu primer cim. Unes fotografies en paper, si sí, en paper, ho heu entès bé, la camera digital tan estesa en els nostres dies... encara no havia arribat a casa meva i trigaria uns quants anys més en fer-ho.
És complicat ficar una data concreta a la sortida. L’única informació que he trobat amb les fotografies és un tros de paper de llibreta quadriculada on hi ha escrit, amb lletra lligada i tremolosa, el següent: “1era excursió a Montsant. Fotos de Corbatera i Cova Santa”. A jutjar per la pròpia imatge deurien córrer els anys 1997 o 1998, diria que jo encara no tenia els 10 anys.
D’aquell primer cim ja fa una dècada. Les coses canvien molt i més en aquestes edats. Ara he pujat a la Roca Corbatera més de deu vegades i per sort sempre amb molt bons companys i companyes, gent de la colla com la Lara, la Mònica, el Sergi, el Lluís..., o el meu pare que fa un any o dos va acceptar pujar per el grau dels Tres Esglaons, i si tenim en compte que va camí dels cinquanta no està gens malament. No només això ha canviat, sinó que com podeu veure he conegut gent nova com l’Eloi, ens em animat i ara tenim aquest blog i fem el que podem per anar poc a poc descobrint aquest encantador món de les muntanyes i tot el que l’envolta.
Així doncs, aquest cop amb més o menys nostàlgia intentaré parlar d’aquesta primera sortida. L’expedició que havia de coronar el cim del Priorat (1163m) estava formada per l’Andreu (pare de la Mònica), la Mònica, el Xavi (el meu pare) i per un servidor. Com podreu veure aquells que ara segurament s’haurien d’afanyar per seguir el nostre ritme, no fa tant van ser uns mestres excepcionals. D’alguna forma aquest escrit vol ser un petit reconeixement a la paciència que els pares de tot el món tenen amb els seus fills.
No recordo si la nit abans vaig trigar molt en adormir-me però si recordo com mentre es feia el sopar el meu pare preparava la motxilla i m’explicava totes les coses que calia emportar-se cap a la muntanya. Per sort la meva motxilla no portava ni de bon tros tot el que portava la seva. Si no fos perquè quan vam fer el Cornudella – Reus vam començar a caminar de nit, diria que aquesta sortida va ser la que més vam matinar. La recompensa de que no se’ns enganxessin els llençols va ser poder veure la sortida del sol mentre enfilàvem el sender que ens portaria fins al Pla del grau Gran (1000m). Aquesta és una de les cruïlles de camins més conegudes de la serra del Montsant, des d’aquí si continuéssim per la pista, arribaríem a l’ermita de la Mare de Déu de Montsant en deu minuts escassos. Nosaltres però anàvem decidits cap al cim i per això vam agafar el sender que marxava cap a l’esquerra, 163 metres més de desnivell i ja hi érem, acabava d’aconseguir el meu primer cim i estava feliç, més encara quan hem van dir que era el noi més alt del Priorat vaig repetir aquesta frase mil cops (fins a avorrir a la resta del grup) i em vaig plantar a sobre del punt geodèsic perquè no en quedés cap dubte.
Les vistes en un dia clar, són extraordinàries, es pot veure bona part del Principat. Després d’un bon entrepà gaudint d’aquestes vistes vam anar tirant cap a la Cova Santa, un dels altres punts mítics d’aquesta serra. Antigament fou habitada per els primers eremites del Montsant. Es coneguda des de fa molts anys. Al llibre enciclopèdic Geografia General de Catalunya, de Francesc Carreras Candi, del 1933, ja hi ha una entrada i fins i tot hi trobem un plànol de la cova. La forta foscor de l’interior fa que la llum de les llanternes es quedi curta i per poder veure-hi bé és necessari utilitzar el foc. Val a dir que de moment aquesta es la primera i última cova en la que he entrat i en guardo un bon record.
Un cop fora de la cova i mig enlluernats per la claror del sol vam desfer el camí per arribar fins als Hostalets d’Albarca (antics hostals del camí ral de Reus a Lleida, avui enrunats) on havíem aparcat el cotxe.
* Per escriure aquestes línies he tret part la informació d’un llibre de rutes que aprofito per recomanar a tothom que vulgui conèixer millor aquestes muntanyes. CABRÉ PUIG Antoni, El Montsant, circuits i excursions per fer a peu, Ed. Cossetània, Valls,1999.
És complicat ficar una data concreta a la sortida. L’única informació que he trobat amb les fotografies és un tros de paper de llibreta quadriculada on hi ha escrit, amb lletra lligada i tremolosa, el següent: “1era excursió a Montsant. Fotos de Corbatera i Cova Santa”. A jutjar per la pròpia imatge deurien córrer els anys 1997 o 1998, diria que jo encara no tenia els 10 anys.
D’aquell primer cim ja fa una dècada. Les coses canvien molt i més en aquestes edats. Ara he pujat a la Roca Corbatera més de deu vegades i per sort sempre amb molt bons companys i companyes, gent de la colla com la Lara, la Mònica, el Sergi, el Lluís..., o el meu pare que fa un any o dos va acceptar pujar per el grau dels Tres Esglaons, i si tenim en compte que va camí dels cinquanta no està gens malament. No només això ha canviat, sinó que com podeu veure he conegut gent nova com l’Eloi, ens em animat i ara tenim aquest blog i fem el que podem per anar poc a poc descobrint aquest encantador món de les muntanyes i tot el que l’envolta.
Així doncs, aquest cop amb més o menys nostàlgia intentaré parlar d’aquesta primera sortida. L’expedició que havia de coronar el cim del Priorat (1163m) estava formada per l’Andreu (pare de la Mònica), la Mònica, el Xavi (el meu pare) i per un servidor. Com podreu veure aquells que ara segurament s’haurien d’afanyar per seguir el nostre ritme, no fa tant van ser uns mestres excepcionals. D’alguna forma aquest escrit vol ser un petit reconeixement a la paciència que els pares de tot el món tenen amb els seus fills.
No recordo si la nit abans vaig trigar molt en adormir-me però si recordo com mentre es feia el sopar el meu pare preparava la motxilla i m’explicava totes les coses que calia emportar-se cap a la muntanya. Per sort la meva motxilla no portava ni de bon tros tot el que portava la seva. Si no fos perquè quan vam fer el Cornudella – Reus vam començar a caminar de nit, diria que aquesta sortida va ser la que més vam matinar. La recompensa de que no se’ns enganxessin els llençols va ser poder veure la sortida del sol mentre enfilàvem el sender que ens portaria fins al Pla del grau Gran (1000m). Aquesta és una de les cruïlles de camins més conegudes de la serra del Montsant, des d’aquí si continuéssim per la pista, arribaríem a l’ermita de la Mare de Déu de Montsant en deu minuts escassos. Nosaltres però anàvem decidits cap al cim i per això vam agafar el sender que marxava cap a l’esquerra, 163 metres més de desnivell i ja hi érem, acabava d’aconseguir el meu primer cim i estava feliç, més encara quan hem van dir que era el noi més alt del Priorat vaig repetir aquesta frase mil cops (fins a avorrir a la resta del grup) i em vaig plantar a sobre del punt geodèsic perquè no en quedés cap dubte.
Les vistes en un dia clar, són extraordinàries, es pot veure bona part del Principat. Després d’un bon entrepà gaudint d’aquestes vistes vam anar tirant cap a la Cova Santa, un dels altres punts mítics d’aquesta serra. Antigament fou habitada per els primers eremites del Montsant. Es coneguda des de fa molts anys. Al llibre enciclopèdic Geografia General de Catalunya, de Francesc Carreras Candi, del 1933, ja hi ha una entrada i fins i tot hi trobem un plànol de la cova. La forta foscor de l’interior fa que la llum de les llanternes es quedi curta i per poder veure-hi bé és necessari utilitzar el foc. Val a dir que de moment aquesta es la primera i última cova en la que he entrat i en guardo un bon record.
Un cop fora de la cova i mig enlluernats per la claror del sol vam desfer el camí per arribar fins als Hostalets d’Albarca (antics hostals del camí ral de Reus a Lleida, avui enrunats) on havíem aparcat el cotxe.
* Per escriure aquestes línies he tret part la informació d’un llibre de rutes que aprofito per recomanar a tothom que vulgui conèixer millor aquestes muntanyes. CABRÉ PUIG Antoni, El Montsant, circuits i excursions per fer a peu, Ed. Cossetània, Valls,1999.
