Hola a tots, ja tornem a ser aquí, amb una mica de retràs, però com sempre amb la ressenya de la sortida feta i penjada. Aquest cop el mèrit és d’en Pau, un altre boig per la muntanya, que aquest cop s’ha animat a fer les quatre línies de rigor que serveixen per demostrar a tota la gent que no va poder venir, que la pròxima sortida no se la pot perdre. Així doncs espero que d’aquí a poc comenci a sonar el meu mòbil i siguin molts els missatges amb noves propostes i reptes. Mentre això passa, deixaré que llegiu aquesta entretinguda historieta d’uns estudiants d’història...
Excursionistes: Elisabet L, David P. i Pau A.
El dia 6 de març es preveia un dia d’aldarulls estudiantils, cops de porra i corredisses al centre d’una ciutat, que tenia més ganes que necessitat de sentir-se segura. De ben segur que aquell matí, més d’un cap s’estava escalfant intentant recordar els discursos i proclames que el dia abans s’havia esforçat a memoritzar, per recitar amb la boca enganxada a algun megàfon. Aquest però, no era el cas dels tres personatges que, aprofitant un dia de vaga, decidírem coronar un dels cims més emblemàtics de Catalunya: el Matagalls.
L’expedició surt puntualment a les set del matí de Cerdanyola i, fent una petita volta per Sabadell, els tres membres encarrilem joiosos l’AP-7 direcció al Montseny. El recorregut en cotxe des de la metròpoli fins a la muntanya ja us el podeu imaginar, i per tant, m’estalvio els detalls. Comença com tots, des d’una autopista ampla i carregada, passant per alguna carretera alegre i animada i acabant a la típica carreterota que de revolt a revolt et va tornant el gust de l’esmorzar, sense deixar el fet que certs individus del cotxe no paren de moure’s de banda a banda molestant a la conductora.
Per fi arribem al punt de partida: la taula dels bisbes. L’indret, més propi d’un centre de peregrinatge que d’un punt qualsevol a la carretera del peu del matagalls, gaudia d’unes vistes que més tard contemplaríem amb més tranquil•litat. De moment, el nostre objectiu és començar a bellugar-nos. Després de la foto de rigor de l’equip, enfilem per un modest camí, però no per això menys bonic. Pugem envoltats de petites mates que, de mica en mica, deixen lloc al bosc de faigs. Val a dir que si hem de caracteritzar d’alguna forma aquesta muntanya, és pels seus arbres i sobretot per la catifa de fulles seques que fan les delícies dels nens i no tan nens. Fou un espectacle, per aquells qui van poder gaudir-lo, pujar per aquell sender en ziga-zaga, entre els faigs desfullats i més encara amb el sol enlluernador que ens acompanyava. Un cop agafat el ritme i deixant de banda qualsevol admiració per la natura, la passejada continua ininterrompudament fins a una clariana que fa de cruïlla amb el camí de Viladrau. La veritat és que encara no estem cansats ni tenim gana, però per si de cas, parem a reposar i a esmorzar. Així també gaudim de l’indret i del bon temps que, renoi! no estem aquí per patir sinó per disfrutar.
Al cap de mitja hora o potser hora i mitja ens decidim a continuar. Ens tornem a endinsar al bosc i al cap d’una estona sortim ja a la carena pelada del Montseny. Ens sembla veure el cim i fem un sobreesforç per veure qui arriba primer però caram! allò encara no ho és. Passem de competicions i ens calmem una mica, fem quatre fotos del cim, que ara sí que veiem, amb la gran creu-parallamps i la taula. Un petit esforç i ja som dalt. Mengem quatre cosetes, parlem amb un senyor que ens ensenya el Puigmal, el Canigó i uns quants cims més que la seva experiència li permet reconèixer tot i la llunyania. La costa (“ostres però si es veu el mar”) parlem amb ell de quatre coses més, sembla que el Matagalls sigui com un fill seu, ens explica que i puja molt sovint i es nota que li cau la baba parlant de les meravelloses muntanyes de Catalunya. L’Elisabet contempla, una mica més enllà, tota la plana de Vic, en David tira alguna foto a un ocell que s’acosta atrevit a nosaltres i en Pau s’esforça per veure Castellterçol des d’allà dalt. És ben bé un lloc privilegiat des d’on es pot veure bona part de la Catalunya vella; des dels Pirineus fins al mar.
Després d’una llarga estona, embriagats ja de paisatge, aire i barretes de cereals amb xocolata, decidim baixar. Ens despedim del nostre amic de Mataró i baixem. Al principi ens intentem controlar, almenys fins que som fora de la vista dels excursionistes decents, però la “baixada hasta a la merda dóna ales” (altrament dit en baixada fins i tot la merda corre) i ben aviat els dos nois (la gent decent baixava normal) comencem a envelar-nos i a córrer pel camí, saltant de pedra en pedra, ens tirem fotos a dalt dels arbres i acabem rebolcant-nos per la fullaraca com xiquets que no tenen treballs d’en Santirso. En fi, un desfase i una bona caiguda.
Acabem dinant a la taula dels bisbes, recolzats a la creu monumental i tornem a casa pel camí llarg: voltant la serralada del Montseny cap a Viladrau, passant per la plana de Vic i cap a l’altiplà del Moianès per deixar-hi un senyor que tenia pressa per arribar a casa. La tornada cap a la metròpoli en cotxe, ja cansats de tanta carretera i escoltant l’Icatfm (per desgràcia per alguns).
Com a record d’aquesta excursió ens quedarem amb unes esplendoroses vistes i alguna fulla als cabells o dins la roba. I agulletes? També, agulletes també.
