Excursionistes: David P., Lara P., Eloi R.
Podríem dir que aquesta excursió feta tal com la vam fer nosaltres és la típica excursió d’un diumenge o d’un dissabte pel mati en la que vols passar-ho bé sense que això et repercuteixi físicament a l’inici de la següent setmana.
Jo l’anomeno una excursió de les de “matar el cuquillo”. He de dir però que no per això va ser menys important. El Tagamanent, és el Tagamanent i mereix un respecte; encara que la Lara encara no l’hagi après a pronunciar, aquest cim ofereix unes vistes encantadores a tothom que s’hi apropa.
A les set del matí començaren a sonar els primers despertadors del pis, en aquells moments costa força entendre aquell refrany castellà que diu: “a quien madruga Dios le ayuda” i et planteges si la millor ajuda no seria quedar-te dormin una estona més. Però la Lara amb molta energia ens va començar animar a mi i a l’Eloi que de moment estàvem lluny de portar aquell ritme que ella exhibia tot fent entrepans de fuet.
De nou vam veure com el nostre calçat esdevenia protagonista de la sortida, va ser en baixar al carrer tot anant cap a l’estació a buscar el tren que ens portaria fins a Sant Martí de Centelles, l’Eloi va dir: “ostres en lloc de ficar-me les botes de caminar m’he ficat el calçat de cada dia” nosaltres no vam poder evitar el riure amistós que aquella situació va produir. Sentint-ho molt no hi havia temps per més, si l’Eloi es canviava el calçat perdríem el tren i lògicament, va haver de fer l’excursió amb les tradicionals i prou conegudes “bambes”. Després d’aquest incident d’excursionista poc experimentat vam agafar el tren, teníem ben bé una hora fins arribar al nostre destí però no es va fer llarga, anàvem xerrant i explicant algun acudit amb més o menys encert.
Deurien ser prop de les nou quan vam arribar al poble de Sant Martí de Centelles, tot estava força tranquil només alguns companys d’afecció compartien amb nosaltres aquell fred que ens havia vingut a rebre al la mateixa andana de l’estació. Començarem a fer camí, un camí que l’Eloi es coneixia molt bé, ja que, anteriorment havia fet aquest cim fins a quatre vegades, així que des d’aquí aprofito per agrair-li aquesta cinquena ascensió al Tagamanent.
La parada de l’esmorzar va ser aquest cop força d’hora, als vint minuts de caminar, perquè la Lara no es trobava del tot bé, patia un “malestarus generalus” . Per sort la cosa va quedar en res quan un dels entrepans que havíem preparat al mati va arribar a la seva panxa produint el sorprenent efecte de la “curus instantànius” no cal que us preocupeu per entendre aquests termes tan sols són coneguts per els estudiants de medicina i per un servidor.
Bromes a part, ja podíem tornar a carregar motxilles i apuntar cap al cim. El camí era molt amè i permetia anar xerrant i gaudint del paisatge tranquil·lament. Fou així com arribarem al cim. Un cop allí, gràcies al magnífic i assolellat dia, vam començar el joc d’endevinar des de la distància quins eren alguns dels molts pics que des d’allí es podien observar. Es va tornar a demostrar allò de que l’experiència és un grau, en escoltar un senyor d’uns cinquanta anys que assenyalava i explicava als seus companys molts dels pics de les serralades que teníem a vista d’ocell com els Pirineus, Montserrat, etc. D’aquesta manera vam situar el pic de Finestrelles que per mi encara és el pic més alt que he pujat.
Si dic que a tots ens hagués agradat quedar-nos allí una llarga estona hem sembla que no vaig gens errat, però en el món de les presses no hi ha lloc per aquestes coses. Volíem dinar al pis (Cerdanyola del Vallès) per tant calia agafar el tren de les 14,15h i dir adéu o fins aviat a l’utòpic, però real, món que es veu des de qualsevol cim de qualsevol muntanya.
La baixada la vam fer per un sender molt bonic que ens portaria fins al Figaró. On pels pèls vam agafar el tren de les 14,15h.
