Cornudella-Reus 05/01/08

Recorregut: Cornudella de Montsant — Alforja — Urbanització Portugal — Aleixar — Castellvell — Reus.

Excursionistes: David P., Lara P.

Considero que totes les excursions fetes fins al moment han estat preparades amb molta il·lusió, i intentant que surtin el millor possible. Malgrat tot, he de reconèixer que algunes d’aquestes, i només algunes, són especials abans de preparar-se, comencen a ser importants des del primer moment que et passen pel cap. No puc dir exactament que és el que fa que això sigui així i potser tampoc puc esperar ser comprès per tothom que llegeixi aquestes línies.

El Cornudella – Reus va ser ,sens cap mena de dubte, una d’aquestes excursions. Podria fer infinitat de sortides a la muntanya i no oblidaria aquestes set hores de caminar amb una companya de luxe que ja anireu coneixent.

Cornudella, un poblet d’uns mil habitants, a la comarca del Priorat. És tan per mi com per la Lara un poble excepcional. He viscut a Cornudella fins que els meus estudis m’ho han permés i malgrat passar més temps del que voldira fora, sempre intento tornar i mai he deixat ni deixaré de dir que Cornudella de Montsant és el meu poble, i la Lara, més del mateix, tot i ser de Reus ha estat una visitant de cap de setmana extraordinària i es pot considerar una cornudelllenca més.

Recordo com el dia quatre de gener a la nit vaig sortir una estona al bar del poble per acabar de parlar amb la Lara com ens organitzariem. Aquella nit com un nen que no pot dormir el dia abans d’una sortida amb l’escola, vaig trigar força en aclucar l’ull.

Aquet cop l’anècdota no es va fer esperar gens ni mica; vaig arribar el primer al lloc de sortida (el Pla de l’Església de Cornudella de Montsant), i al cap de cinc minutets de res va arribar la Lara. La meva sorpresa va ser que en lloc de dir-me bon dia em va dir que s’havia deixat una de les seves dos botes “caminadores” al pis de Reus i que a la casa de Cornudella no tenia massa bon calçat -es veu que quan va fer la motxilla només en va posar una- com diu la dita: “qui no té cap ha de tenir peus”, realment la Lara va necessitar d’uns bons peus per aguantar set hores caminant amb un calçat que podriem dir que no era el més apropiat.

Malgrat la cara d’incredulitat i de sorpresa dels nostres amics del poble, nosaltres en tot moment vam veure aquesta sortida com quelcom assequible. A dos quarts de set del matí, després de fer les quatre fotografies de rigor ens vam ficar a caminar en la foscor i solitud d’uns camins que encara dormien. Vam tenir algun que altre entrebanc peró quan el dia començava a clarejar nosaltres ja teniem el camí encarrilat i era un bon moment -sobre les vuit del matí- per començar a desembolicar aquells entrepans que suposadament ens havien de donar energia per continuar fent i fent i fent camí. Una estoneta gaudint de la sortida del sol entre mossegada i mossegada i de nou a caminar. Vam arribar a Alforja molt més ràpid del que podiem haver imaginat, res feia pensar que erem uns principiants, encara no haviem pagat cap “novatada”.

Caminavem ara direcció a la Urbanització Portugal, un cop allí calia agafar el camí correcte per anar fins a l’Aleixar (el segon poble que hauriem d'atravessar). Això ens va portar a caminar una hora per camins equivocats preguntant a tothom que trobàvem i intentant-nos ajudar del mapa que portàvem. Finalment va ser una pagès que estava llaurant els seus camps que ens va indicar correctament el camí a seguir fins a l’Aleixar. Vam tenir sort però aquella hora caminant sense avançar va acabar passant factura a les nostres cames.

En arribar a l’Aleixar si no vaig errat ja portàvem unes cinc hores caminant així que amb tots els respectes jo crec que ens mereixiem un descanset, i així va ser, vam seure uns minuts i jo vaig rebuscar alguna cosa a la motxila per omplir la panxa.

Ara anavem direcció a Castellvell (últim poble abans d’arribar a Reus) la veritat és que tampoc sabiem quin era el camí que calia agafar però pregunta que preguntaràs...al final vam ajuntar tot el que ens havien dit i vam anar avançant amb força encert. Un cop a Castellvell jo ja estava realment esgotat i la Lara tot i que segons el meu parer ho dissimulava millor crec que també tenia les cames una mica cansadetes. El camí cap a Reus va ser casi a ritme de passeig, tampoc se’ns podia demanar massa més. I en arribar a Reus va venir a recollir-nos el pare de la Lara EN COTXE i vam poder dir ben alt que ens n’haviem sortit. La gran gesta va acabar a casa de la Lara menjant uns macarrons boníssims que ens va preparar la seva mare.

Vall de Núria

Dies: 19, 20 i 21 de Setembre del 2007

Zona: Vall de núria.

Excursionistes: David i Eloi.

Recorregut:

• 1r dia: Ribes de Freser – Vall de Núria.

• 2n dia: Vall de Núria – Pic de finestrelles i Puig de Núria.

• 3r dia: cap a casa.

Relat:

Ens aixequem a les 6 del matí del dia 19 per agafar el tren que surt de Sant Andreu Arenal cap a Ribes de Freser a les 7:14. Arribem massa d'hora i ens dona temps de que jo mengi alguna cosa al bar de l'estació on no s'hi ballava d'empentes. Així doncs, resant per a veure si ens podia tocar un tren regional amb aquells seients tan tous i que van perfecte per dormir, veiem que bé un rodalies normal i corrent! Mentre ens resignem, ens fiquem les motxilles a l'esquena i hi pugem, trobant-nos el tren prou ple perquè no hi puguem seure (clar, s'ha de pensar que era un dimecres laborable jeje). Arribem a Ripoll i ens fan baixar del tren perquè estan renovant la via que va fins a Ribes i hem d'agafar un autocar-llançadera. En aquell moment tenim el primer contacte amb el fred, no molt sobtat però si suficient com per haber-nos de posar un jersei a sobre ja que anavem amb màniga curta!
Arribem a l'estació de Ribes, on ens fem ràpidament un entrepà al bar de l'estació (així podem conservar per altres àpats els altres dos entrepans que tenim) i comencem el nostre ascens a Núria, al volt de les 10 del matí.
Pujada suau, per carretera fins a Queralbs (ja són les 12), on abans d'arribar veiem un trencall a l'esquerra, un camí que s'endinsa pel bosc i que segons el mapa puja directe fins al poble. Així doncs, decidim canviar-nos ja el calçat i ficar-nos les botes de muntanya, que el David les estrena i que més endavant tindrà problemes, ja que no són prou bones per ell xD
Un cop arribat al poble, fem una breu aturada a una font, on bebem i recuperem l'alè, per lo menys jo i aviat comencem l'ascens real a Núria (800mts de desnivell en pocs quilòmetres). El paisatge que veiem no té nom, millor mireu les fotografies. Passem d'un cantó a l'altre del riu Freser i d'un cantó a l'altre del cremallera de Núria. L'ascens es caracteritza per no posar-nos d'acord amb les aturades i l'hora de menjar, ja que jo em canso molt abans que el David que és un “esportista d'èlit”. Val a dir que jo a més a més d'estar molt desentrenat, portava la tenda de campanya (4kg) perquè la meva motxilla estava més preparada per portar pes. Tot i això, el david va tenir problemes a l'esquena per culpa de la seva motxilla de pacotilla, a més a més de les seves megabotes de muntanya, que li feien mal a la part posterior del peu. Total, anem pujant, jo quasi que arrossegant-me fins que identifico el turó/mirador que hi ha just abans d'arribar a Núria. Llavors li demano uns minuts per agafar aire per l'última embranzida. Així doncs, assolim l'objectiu al cap d'unes 7 hores d'haver iniciat el camí a Ribes. Quan arribo a l'anomenat mirador, veig que el David, que ja havia arribat, fa gestos per intentar entendre's amb uns forasters. Amb el meu meganivell d'anglès (que fins i tot un nen de primària en sabria més que jo) intercanvio algunes paraules amb aquells alemanys simpàtics. Sense esperar-nos més anem cap al santuari on paguem la plaça per la tenda per dues nits. No calia reservar, perquè a part de nosaltres només hi havia una parell d'excursionistes, més entrenats que naltros i que portàven un parell de nits més.
De seguida que està la tenda muntada em fico dins el sac i a descansar una estona ja que quasi no em sento les cames. Es veu que em vaig estar molta estona i el David es va mosquejar perquè haviem de preparar no se què... Bé doncs, en pondre's el Sol la fredor arriba amb contundència. Sopem un entrepà i llet en pols en les taules de fusta que hi ha a la mateixa zona d'acampada, sense acabar de decidir-nos si prioritzem tenir les mans més o menys calentes gràcies als guants o poder menjar sense semblar un astronauta. Cap a les 22h estem estirats amb l'intent de dormir a l'incòmode terra tot recordant el nostre estimat i confortable llit.

Al dia següent ens despertem ben aviat, amb la primera claror de llum. La alta humitat que hi ha per aquelles contrades va fer que els trastos que haviem deixat a fora estiguessin mullats, com si hagués plogut. Esmorzem rapidet i ens preparem una motxilla amb l'objectiu de fer uns quants pics de la famosa Olla de Núria. Així doncs, ens dirigiem cap a les 9-10h del matí cap al coll de finestrelles primerament. Un cop divisat el que més tard sabríem segur que seria el coll, semblava fàcil de pujar, però batua l'olla! En alta muntanya és molt més complicat fer aproximacions oculars, on et penses que és a prop, en realitat és lluny, a causa de la gran voluminositat de les muntanyes. Pugem xino-xano al mateix ritme, més o menys, que una parella d'uns 30 anys que havia començat un pèl més tard. Vam poder xerrar una estona amb ells i ens van ensenyar el mapa de fira que tenien. Sort que el camí era fàcil i es veia l'objectiu, perquè sino es podrien haver perdut fàcilment.
Ens aturem a la Roca de la Maula, després de pujar un fort pendent camp a través. Esmorzem i ens tapem una mica més ja que comencem a refredar-nos i bufa un vent moderat una mica fred. Mentre esmorzem ens creuem unes quantes mirades amb un parell de vaques que tenim a menys de 50 metres i que no els deu agradar la presència de forasters. Un cop acabat el descans afrontem la última pujada fins al coll de finestrelles on ja es veu perfectament. Jo, que ja començo a treure el cor per la boca, pujo seguint el camí, amb un pendent moderat però sense fatigar, mentre el David cansat de tantes voltes decideix pujar recte, on arriba bastant abans que jo i m'ha d'esperar. Sense que em deixi respirar continuem sense parar fins al coll de finestrelles. Allí fem una aturada d'uns 10-15 minuts per contemplar el paisatge i per haver realitzar el primer objectiu. La parella que anava més o menys al nostre ritme havia arribat una estona abans que nosaltres, ja que no s'ha aturat a esmorzar. Decideixen però, tornar a la Vall. Ens trobem que arriben un grup de francesos per l'altra cantó dels Pirineus. Com a mínim un d'ells és de Perpinyà, i ens comença a parlar en un català afrancesat molt divertit però entenedor. Aquella va ser per a mi una gran experiència, poder parlar amb una llengua comuna sense que jo no tingui ni idea de francès ni ell (suposo) de castellà. Al cap de poca estona tornem a emprendre la marxa, per la carena d'aquella part dels Pirineus i que és la frontera política entre Espanya i França. Arribem al cap de relativament poc al Pic de Finestrelles (2829m) i d'allí al Puig de Núria (2794m), on decidim que no farem cap pic més i que baixarem cap a la Vall de Núria ja que per lo menys jo estic molt cansat i veiem uns núbols sospitosos de convertir-se en boira (que finalment no vam tenir cap problema amb la meteorologia). Retallem el camí i ens estalviem de fer un altre petit pic abans d'arribar al coll de Núria baixant per un costat de la muntanya bastant pedregòs. Agafem al cap de poca estona el camí que en unes 2-3 hores ens portaria fins a la Vall de Núria.
Com que baixem per un altre camí que no passa pel costat de la tenda anem directament a l'estació del cremallera per saber quin era el primer que sortia cap a Ribes. Ens quedem als bancs que hi ha, on el David es va prendre el millor de té de la seva vida, tot i ser de màquina i valer el doble que a la universitat. Jo també vaig veure alguna cosa, una xocolata suposo. Més tard anem a la botiga de records i queviures que hi ha allà al costat per comprar alguna cosa per sopar. Uns cigrons amb suc, que ens vam prendre als lavabos que per lo menys estàvem arraserats del vent i una mica del fred. A la hora de pagar, tatatxaaan! on és la meva cartera?? No la trobo, era molt probable que me la hagués deixat al banc de l'estació!! Així que vaig anar corrent (sí sí, tot i el cansament vaig còrrer) i la vaig trobar, allà tal com l'havia deixat.
Arriba la matinada, i no sé si és pel fred o pel cansament però no podem dormir. Ens despertem els dos cap a la 1 o les 2 de la nit. Sentim que hi ha un quatt que està donant voltes per tot el santuari i fa bastant de xivarri. Arribem a la conclusió que és un brètol que ha pujat des de Ribes aquella mateixa nit. Veient que no podem dormir, decidim vestir-nos i sortir fora de la tenda. El primer en sortir sóc jo i en mirar cap al cel se'm cauen els collons al terra de veure el cel més estrellat de la meva vida. Anem a fer un tomb amb els frontals ficats cap a l'entrada del Santuari que per la nostra sorpresa està oberta. Ens quedem allà estirats una estona amb l'objectiu de quedar-nos desperts fins que surti el primer cremallera cap a Ribes. Veient que ens estem adormint tornem a la tenda i dormim unes horetes més.

Ens aixequem d'hora, recollim la tenda i ens afanyem per agafar el primer cremallera que baixa cap a Ribes. Com que encara queda molta estona per agafar el tren, esmorzem al bar de l'estació. Tot tranquil, fins que passen uns 5 minuts i arriba un autocar de la Imserso i entren tots els iaios possibles a cops de cul i cadira, molts només per menjar-se l'entrepà que portaven de casa. Sense més, a l'arribar l'hora, agafem el tren per tornar cap als aires contaminats de la metròpolis, finalitzant una curta però intensa excursió.

Ascens al Turó de l'Home (21/12/06)

Excursionistes: Silvia M., David P., Eloi R., Joan S..

Recorregut: Font de Passavets – Turó de l’Home – Les Agudes- Font de Passavets.

La sortida comença ben aviat com la majoria de sortides que es fan en èpoques de l’any en les que el dia no és tan llarg com a nosaltres ens agradaria. La sortida oficial de tot el grup és des de l’estació de RENFE de Cerdanyola-UAB. Allí pugem tots al cotxe del Joan i emprenem el camí cap a la Font de Passavets prop de la localitat de Santa Fe del Montseny. Els últims quilòmetres amb cotxe ja ens comencen a mostrar el que ens trobarem, que a part de força fred, hi ha uns paisatges magnífics. Recordo que fins i tot començo a fotografiar el paisatge des de dins al cotxe .

En baixar del cotxe va quedar força clar que calia abrigar-nos, més que això, però, el que calia era posar-nos a caminar per fer entrar el cos en calor. Feia fred i el paisatge estava mig enfarinat per algunes nevades lleus que ja s’havien produït.

Jo estava molt a l’expectativa, no sabia com aniria la sortida. Dins del grup els que feia més que es coneixien potser feia un any i mig. Ningú tenia una experiència remarcable, però si que a tots ens empenyia un desig de veure món i arribar a fer aquell cim del que des de petits més o menys a tots ens n’havien parlat.

L’Eloi dies abans ja s’havia preocupat de tot el tema de la cartografia i de fer les, sempre recomanables, trucades al centre d’informació del parc natural. Potser perquè això és quelcom que li agrada força o potser perquè als altres això ens era una mica més indiferent i ja ens semblaven bé les seves propostes.

L’objectiu quan vam començar a caminar era clar, haviem de fer el Turó de l’Home, encara que l’Eloi i jo teniem una carta amagada per si la cosa anava bé. L’ascensió va anar força bé, el ritme era suau, es produïen algunes aturades més per observar el paisatge i immortalitzar-lo amb les nostres cameres que per descansar. Així doncs, d’aquesta manera “xino xano” i quasi sense adonar-nos vam fer el cim. El fred tot i ser un protagonista més de l’excursió no es va fer gens molest. Potser un cop al cim el vent podia haver afluixat una mica, però estant al punt més alt del Montseny tampoc es poden demanar meravelles.

En aquest moment va ser on l’Eloi i jo ens vam treure la carta de la màniga de la que us he parlat, i veient que l’excursió estava anant força bé vam decidir proposar a la Silvia i al Joan que els semblaria de fer les Agudes (un altre cim que hi ha força prop del Turó de l’Home) la resposta va ser bona, semblava que tots teniem ganes de donar una mica més de gràcia a la sortida i sense pensar-ho gaire ens vam dirigir cap al segon objectiu. Recordo haver-me ficat força content en el moment que tot el grup va decidir continuar endavant; sóc de la opinió que a la muntanya un grup significa una unitat important en la que tothom és necessari i tothom ha de mirar pel bé del grup, ja que, en aquells moments lluny de la connexió amb la resta de gent allò és el més important que es té. Només que algú dels presents hagués dit que no volia jo li hagués fet cas i tot el grup hauriem baixat.

Vam tenir sort i amb algun que altre entrebanc vam arribar a les Agudes...ara em ve al cap el moment en que el Joan i jo que anàvem al davant i en lloc d’agafar un petit sender vam continuar per la cresta de la muntanya arribant d’aquesta manera a unes roques força inclinades que calia baixar amb prudència a causa de la neu-gel que hi havia sobre elles. A l’Eloi i a la Silvia no els va fer massa gràcia en un principi, però el Joan i jo tot veient que el tram que s’havia de recular era força considerable vam decidir de baixar amb precaució. I va sortir bé, penso que va servir per donar el toc d’emoció a la sortida.

Amb el segon cim a la butxaca vam començar el descens fins arribar de nou a la Font de Passavets on fariem un dina-berenar-sopar amb uns entrepans molt bons que haviem preparat de matinada.

En termes generals crec que tots podem estar força contents d’aquesta primera sortida. L’humor del Joan, la seguretat i els coneixements de l’Eloi i les ganes de passar-s’ho bé de la Silvia juntament amb el dia radiant que feia, van fer que aquella excursió, mereixi ser explicada i recordada.