Les millors imatges del 2008...

Diuen que en lloc com a casa... Gallicant i Montsant.

Doncs si com ja és pot veure en el títol aquest cop n’hem fet dos de ben properes. Cada cop és més la gent de fora que ve a visitar les nostres muntanyes i nosaltres que les tenim a tocar no ens les podem deixar perdre.

A Gallicant i vam anar el passat 26 d’octubre. El Pol, la Lara i el pesat que s’encarrega d’explicar totes les sortides. En principi teníem previst passar pels Gorgs del riu Siurana però degut a uns problemes tècnics no va poder ser. Això no va desmerèixer pas la sortida ja que Gallicant va saber recompensar-nos la caminada.

Gallicant és un petit poble abandonat que descansa sobre el Puig que li dóna el nom, a uns 1008 metres del nivell del mar. Els encants d’aquelles quatre cases i de la zona en general són molts.

Encara que alguns la considerin avorrida, l’home s’ha interessat per la història des de temps immemorials. Visitar les restes del que algun dia foren unes cases amb noms propis ens porta a viatjar al passat, a imaginar-nos com deuria viure aquella gent en un dels pobles més elevats de la zona. Un lloc tant hostil com aquell segur que va tenir en el seu moment nens corrent pels carrers darrera d’una pilota; grans asseguts a la porta de casa una nit d’agost; pagesos que arribaven suats de treballar els camps; dones netejant els llençols de tot l’any quan començava a arribar el bon temps i l’aigua ja no era tant freda...

Tot això ja només queda per aquella gent que s’ho vulgui imaginar, aquells que li vulguin donar un sentit a les parets de pedres i guix que lluiten al pas del temps amb la mateixa força que ho deurien fer els que en elles vivien.

Hi ha una cosa que el temps no ha pogut eliminar i això és sens dubte la panoràmica de la que gaudim asseguts a l’herba de davant del poble. Cornudella, Siurana, Albarca, tota la serralada del Montsant i part de les Muntanyes de Prades es poden veure a vista d’ocell.

I per acabar, un bon entrepà a la plaça d’Arbolí i una migdiada sota dels primers avellaners que vam trobar baixant cap a Cornudella.

La sortida a Montsant la vam fer el 22 de novembre. Els valents que vam enfilar la carena en aquesta ocasió vam ser el Sergi i jo. Aprofito ara per dir que també havien de venir el Marc i el Xavi, finalment per motius personals (van anar a dormir massa tard) no van poder venir. De totes formes el Montsant no es mou massa i crec que la podrem repetir quan vulguem.

Els graus escollits per l’ocasió van ser dos dels meus preferits: el Carrasclet (pujada) i els Barrots (baixada). Tots dos surten de la Morera de Montsant i enfilen força drets capa a la serra major. Son vies ferrades d’un nivell tècnic mitjà – baix i es poden fer sense anar assegurat.

La ruta, quan agafem el grau dels Barrots, passa pel Balcó del Priorat, lloc de fotografia obligatòria. És potser una mica vertiginosa ne general, tant un grau com l’altre, però jo penso que val la pena arriscar una mica i poder passejar entre les grans roques que hi ha just a sobre del poble de la Morera de Montsant.

Ja tenim l’Olla de Núria a la butxaca. (30 i 31 de juliol i 1 d’agost.)

Que ha de passar perquè en un estiu en el que creies no tenir temps per sortir a la muntanya acabis fent l’Olla de Núria?

1- T’has de trobar a la Lara pel messenger, 2- heu de començar a parlar del gran nombre de muntanyes que queden per coronar, 3- encara que sigui difícil cal decidir-se i marcar un objectiu, 4- es trobin els impediments que es trobin, s’han de buscar tres dies lliures, que lògicament han de coincidir, 5- ella ha de tornar un dia abans dels campaments d’estiu i jo he d’entrar un dia més tard a la feina de l’agost.

Un cop s’han complert aquests punts inicials ja es pot començar a comptar els dies que resten per la gran caminada. En aquests dies que es mira el mapa trenta mil cops, s’imagina i es somia amb tot el que podrem veure quan estem sobre el terreny.

Per fi arriba el gran dia, dimecres 30 d’agost, la cosa promet, fins i tot els trens van bé i agafem puntualment el regional exprés de les 7,32. Per davant ens queden unes quantes hores de viatge que aprofitarem per perfilar la ruta definitiva. Un cop arribats a Núria, sobre la una del migdia, toca muntar la tenda i dinar vora el riu Finestrelles. A la tarda per començar a escalfar motors decidim fer els Pic de l’Àliga (2422m) i el Pic de la Pala (2475m). Al cap d’unes dos hores ja tornem a estar al camp base, és a dir, al càmping de Núria; preparem el sopar i el dinar de demà i descansem. Toca anar a dormir d’hora, el repte pel pròxim dia es exigent i m’adormo amb l’agradable sensació de que quan em torni a despertar serà per fer quelcom important.

Els despertadors tenen l’ordre de sonar a les 5,30 del mati però jo a les 5 ja no tinc més son i espero pacientment que es desperti la Lara, esmorzem i agafem les motxilles. Amb tot, ja són les 6,30 quan comencem a caminar cap al nostre primer objectiu, el Puigmal. Fem cim a les 8,45, l’ascensió pel Torrent de la Coma de l’Embut fins al Pluviòmetre ens ha permès veure uns magnífics salts d’aigua i una gran diversitat d’animals i plantes, però com s’acostuma a dir “tot lo bo s’acaba” i ara amb poc més d’un km ens toca trencar un desnivell de 400 metres. Ens l’hem guanyat tenim el Puigmal als nostres peus i malgrat el fort vent, volem gaudir d’ell una estona. Tots dos ens notem amb forces suficients com per pensar amb alguna cosa més, i aquesta cosa més es diu Olla de Núria. Després de menjar uns quants fruits secs ens encaminem cap al segon objectiu, el Coll de Finestrelles, on hi arribarem a les 11,15 després d’haver confós el Pic de Finestrelles amb el Puigmal de Llo[1]. La posterior pujada al Finestrelles es dura ja que cal superar uns 200 metres de desnivell i les cames ja fa hores que caminen. Un cop dalt, a les 12 en punt com un rellotge, em ve la imatge de quan el vaig fer amb l’Eloi. Aquell cim al que pensava que ja no tornaria a veure es mostrava exactament igual que fa un any i jo estava encantat de poder-hi tornar a ser. És en aquestes ocasions en que em dono compte que allà a dalt les coses segueixen un ritme molt diferent al que seguim la majoria d’humans uns 2000 metres per sota.

Amb l’alçada guanyada, el Pic de Núria (que ve a continuació) és potser el cim més fàcil de tots, el fem amb quinze minuts. Allí coincidim amb dos homes que ens animen força i ens fan la foto de rigor. Fet aquest pic ja sembla que sigui “bufar i fer ampolles”, anem fent un pic darrera de l’altre. Ara toca el Pic de l’Eina on ens hi plantem sobre les 13,30. En condicions normals ja estaríem pensant amb el dinar, però nosaltres encara no hi volem pensar perquè sabem que de moment la climatologia està de la nostra part i volem aprofitar el màxim les hores bones. Decidim fer-ne un altre, el Pic de Noufonts, ens l’hem de treballar ja que s’ha perdut alçada fins als 2750 metres i aquest en fa 2861. Malgrat tot som a dalt a les 14:00 i en plantegem dinar a la Barraca de Noufonts que es troba just passat el Coll de Noufonts. La baixada fins al coll ens destrossa una mica més els genolls que tenen poc més de 20 minuts per descansar, temps en el que dinarem unes magnifiques llenties amb pebrot escalivat i tonyina (tot era tret de pots de conserva, però com sempre estava molt bo). Entre forquillada i forrquillada aixequem el cap i mirem la senyora pujada que ens espera fins al Noucreus. Entre “pitos i flautes” arribem al Pic a les 15: 30, des d’allí les coses ja es comencen a veure diferents, però encara ens queda camí.

Fet el descens del Noucreus i havent passat pel Pic de la Fossa del Gegant a les 16,05 ja comencem l’autèntica i última baixada, la que ens portarà fins al Santuari. Passarem encara per alguns pics més, que des del nostre punt de vista estan inclosos en la famosa Olla. El Pic de Fontnegra, el Pic de la Pala i el Pic de l’Àliga. Aquest descens final es dur, no tant pel propi descens, sinó pel molt que ja es porta caminat. Finalment però, amb les cançons de la Lara i el meu mal humor degut a les cremades del sol que ja començaven a picar, vam arribar a les 18:00 a la nostra caseta. Van ser 12 hores i 30 minuts de caminar, una fita per estar-ne orgullosos i per animar-nos a pensar en nous reptes...


Les dades tècniques:

Alçada mínima: 1959,99 m.
Alçada màxima: 2910, 08 m.
Desnivell acumulat: 1771 m.
Distància: 19,25 km.
Pendent mitjà: 14,70%

1] Cim de 2801m. que està en territori francès i s’allunya del tradicional traçat de l’Olla.

El primer cim, Roca Corbatera (1163,1m)

L’altre dia, remenant aquell calaix que sempre està desendreçat i que mai ens decidim a ficar-hi ordre, vaig trobar les fotografies del meu primer cim. Unes fotografies en paper, si sí, en paper, ho heu entès bé, la camera digital tan estesa en els nostres dies... encara no havia arribat a casa meva i trigaria uns quants anys més en fer-ho.

És complicat ficar una data concreta a la sortida. L’única informació que he trobat amb les fotografies és un tros de paper de llibreta quadriculada on hi ha escrit, amb lletra lligada i tremolosa, el següent: “1era excursió a Montsant. Fotos de Corbatera i Cova Santa”. A jutjar per la pròpia imatge deurien córrer els anys 1997 o 1998, diria que jo encara no tenia els 10 anys.

D’aquell primer cim ja fa una dècada. Les coses canvien molt i més en aquestes edats. Ara he pujat a la Roca Corbatera més de deu vegades i per sort sempre amb molt bons companys i companyes, gent de la colla com la Lara, la Mònica, el Sergi, el Lluís..., o el meu pare que fa un any o dos va acceptar pujar per el grau dels Tres Esglaons, i si tenim en compte que va camí dels cinquanta no està gens malament. No només això ha canviat, sinó que com podeu veure he conegut gent nova com l’Eloi, ens em animat i ara tenim aquest blog i fem el que podem per anar poc a poc descobrint aquest encantador món de les muntanyes i tot el que l’envolta.

Així doncs, aquest cop amb més o menys nostàlgia intentaré parlar d’aquesta primera sortida. L’expedició que havia de coronar el cim del Priorat (1163m) estava formada per l’Andreu (pare de la Mònica), la Mònica, el Xavi (el meu pare) i per un servidor. Com podreu veure aquells que ara segurament s’haurien d’afanyar per seguir el nostre ritme, no fa tant van ser uns mestres excepcionals. D’alguna forma aquest escrit vol ser un petit reconeixement a la paciència que els pares de tot el món tenen amb els seus fills.

No recordo si la nit abans vaig trigar molt en adormir-me però si recordo com mentre es feia el sopar el meu pare preparava la motxilla i m’explicava totes les coses que calia emportar-se cap a la muntanya. Per sort la meva motxilla no portava ni de bon tros tot el que portava la seva. Si no fos perquè quan vam fer el Cornudella – Reus vam començar a caminar de nit, diria que aquesta sortida va ser la que més vam matinar. La recompensa de que no se’ns enganxessin els llençols va ser poder veure la sortida del sol mentre enfilàvem el sender que ens portaria fins al Pla del grau Gran (1000m). Aquesta és una de les cruïlles de camins més conegudes de la serra del Montsant, des d’aquí si continuéssim per la pista, arribaríem a l’ermita de la Mare de Déu de Montsant en deu minuts escassos. Nosaltres però anàvem decidits cap al cim i per això vam agafar el sender que marxava cap a l’esquerra, 163 metres més de desnivell i ja hi érem, acabava d’aconseguir el meu primer cim i estava feliç, més encara quan hem van dir que era el noi més alt del Priorat vaig repetir aquesta frase mil cops (fins a avorrir a la resta del grup) i em vaig plantar a sobre del punt geodèsic perquè no en quedés cap dubte.

Les vistes en un dia clar, són extraordinàries, es pot veure bona part del Principat. Després d’un bon entrepà gaudint d’aquestes vistes vam anar tirant cap a la Cova Santa, un dels altres punts mítics d’aquesta serra. Antigament fou habitada per els primers eremites del Montsant. Es coneguda des de fa molts anys. Al llibre enciclopèdic Geografia General de Catalunya, de Francesc Carreras Candi, del 1933, ja hi ha una entrada i fins i tot hi trobem un plànol de la cova. La forta foscor de l’interior fa que la llum de les llanternes es quedi curta i per poder veure-hi bé és necessari utilitzar el foc. Val a dir que de moment aquesta es la primera i última cova en la que he entrat i en guardo un bon record.

Un cop fora de la cova i mig enlluernats per la claror del sol vam desfer el camí per arribar fins als Hostalets d’Albarca (antics hostals del camí ral de Reus a Lleida, avui enrunats) on havíem aparcat el cotxe.


* Per escriure aquestes línies he tret part la informació d’un llibre de rutes que aprofito per recomanar a tothom que vulgui conèixer millor aquestes muntanyes. CABRÉ PUIG Antoni, El Montsant, circuits i excursions per fer a peu, Ed. Cossetània, Valls,1999.

Reus - Prades 02/05/08

Per deixar clar que caminar no ens espanta gens aquest cop la Lara i jo, amb un nou company d’expedició, el David (Ubi pels amics), vam fer el conegut recorregut de Reus – Prades, seguint la GR 172 fins al seu enllaç amb la 65-5 que ja ens portaria fins a Prades.

L’Ubi i jo vam dormir a casa la Lara. L’hora de sortida al matí era a les 6:00 encara que després s’allargues fins les 6:20. La cosa pintava bé, el dia començava a clarejar mentre nosaltres ens preníem un got de llet amb galetes i repassàvem per últim cop la motxilla.

Mentre la ciutat es despertava lentament, vam començar a caminar direcció a Castellvell amb ganes de deixar de veure blocs de pisos i cases adossades i endinsar-nos per camins i caminets. A Castellvell ja vam agafar la GR 172; al principi sorgiren alguns problemes amb la senyalització d’aquesta GR, trobàvem encreuaments que no estaven prou senyalitzats, tot i això aquest cop no ens vam perdre en cap moment.

La pujada fins a la Mussara anava tirant per terra algunes frases optimistes que s’havien dit al iniciar la caminada, com ara: “podríem esmorzar a la Mussara” o “jo crec que falta poc per arribar-hi”. Vam parar una mitja hora abans d’arribar-hi i vam esmorzar tranquil•lament. Si no vaig errat vam estar uns vint minuts esmorzant i desprès amb la panxa plena vam acabar de pujar per aquells camins espedregats i envoltats de bosc. Sovint es produïen còmiques ensopegades de tots tres que ens mostraven que les nostres cames ja feia estona que haurien volgut parar.

L’assolellat dia, l’animada música del mòbil de l’Ubi i la dosi d’humor que tots hi intentàvem ficar feien que l’excursió esdevingués a estones un passeig privilegiat per les muntanyes que separen el Priorat del Baix Camp. D’aquesta manera, abans de les onze del matí ja havíem aconseguit plantar-nos a la Mussara, havíem passat el tram més dur.

Ara tocava una mica de terreny pla, vam passar per un bosc cremat segurament de no fa més de dos estius, també per una bassa del bombers on l’Ubi i jo vam tenir l’ocurrència de remullar-nos una mica, per sort en veure la brutícia de l’aigua vam desestimar la idea. Caminant i caminant ja es començava a intuir el final, passàvem per sobre de pobles com la Febró o Capafonts. Les ganes d’arribar ens van fer confondre aquest últim amb Prades.

Arribant a Prades, poc després de passar l’Ermita de Sant Roc, vam torbar un grup de persones grans dins del qual hi havia una professora de la Lara, així va poder quedar bé dient que venia de Reus i segurament gràcies a això aconseguirà un deu a l’assignatura didàctica de les matemàtiques. Un dels homes que anava amb aquest grup ens va dir que ens havíem confús de camí i que per entrar a Prades es podia fer per un altre que t’estalviava uns vint minuts de caminar. Tot i aquest petit error nosaltres ja estàvem contents perquè veiem les cases de Prades.

En entrar al poble satisfets de la nostra marca, 7h. 10min., vam veure que hi havia mercat i ens vam comprar una peça de fruita cadascun. Tots coincidirem en que era la millor que havíem menjat mai. I així, amb el sucós gust d’una poma, una pera i una taronja, tornant a desembolicar entrepans i pensant quina seria la pròxima caminada acabarem la nostra sortida.

Matagalls. 6 de març del 2008

Hola a tots, ja tornem a ser aquí, amb una mica de retràs, però com sempre amb la ressenya de la sortida feta i penjada. Aquest cop el mèrit és d’en Pau, un altre boig per la muntanya, que aquest cop s’ha animat a fer les quatre línies de rigor que serveixen per demostrar a tota la gent que no va poder venir, que la pròxima sortida no se la pot perdre. Així doncs espero que d’aquí a poc comenci a sonar el meu mòbil i siguin molts els missatges amb noves propostes i reptes. Mentre això passa, deixaré que llegiu aquesta entretinguda historieta d’uns estudiants d’història...


Excursionistes: Elisabet L, David P. i Pau A.


El dia 6 de març es preveia un dia d’aldarulls estudiantils, cops de porra i corredisses al centre d’una ciutat, que tenia més ganes que necessitat de sentir-se segura. De ben segur que aquell matí, més d’un cap s’estava escalfant intentant recordar els discursos i proclames que el dia abans s’havia esforçat a memoritzar, per recitar amb la boca enganxada a algun megàfon. Aquest però, no era el cas dels tres personatges que, aprofitant un dia de vaga, decidírem coronar un dels cims més emblemàtics de Catalunya: el Matagalls.


L’expedició surt puntualment a les set del matí de Cerdanyola i, fent una petita volta per Sabadell, els tres membres encarrilem joiosos l’AP-7 direcció al Montseny. El recorregut en cotxe des de la metròpoli fins a la muntanya ja us el podeu imaginar, i per tant, m’estalvio els detalls. Comença com tots, des d’una autopista ampla i carregada, passant per alguna carretera alegre i animada i acabant a la típica carreterota que de revolt a revolt et va tornant el gust de l’esmorzar, sense deixar el fet que certs individus del cotxe no paren de moure’s de banda a banda molestant a la conductora.

Per fi arribem al punt de partida: la taula dels bisbes. L’indret, més propi d’un centre de peregrinatge que d’un punt qualsevol a la carretera del peu del matagalls, gaudia d’unes vistes que més tard contemplaríem amb més tranquil•litat. De moment, el nostre objectiu és començar a bellugar-nos. Després de la foto de rigor de l’equip, enfilem per un modest camí, però no per això menys bonic. Pugem envoltats de petites mates que, de mica en mica, deixen lloc al bosc de faigs. Val a dir que si hem de caracteritzar d’alguna forma aquesta muntanya, és pels seus arbres i sobretot per la catifa de fulles seques que fan les delícies dels nens i no tan nens. Fou un espectacle, per aquells qui van poder gaudir-lo, pujar per aquell sender en ziga-zaga, entre els faigs desfullats i més encara amb el sol enlluernador que ens acompanyava. Un cop agafat el ritme i deixant de banda qualsevol admiració per la natura, la passejada continua ininterrompudament fins a una clariana que fa de cruïlla amb el camí de Viladrau. La veritat és que encara no estem cansats ni tenim gana, però per si de cas, parem a reposar i a esmorzar. Així també gaudim de l’indret i del bon temps que, renoi! no estem aquí per patir sinó per disfrutar.

Al cap de mitja hora o potser hora i mitja ens decidim a continuar. Ens tornem a endinsar al bosc i al cap d’una estona sortim ja a la carena pelada del Montseny. Ens sembla veure el cim i fem un sobreesforç per veure qui arriba primer però caram! allò encara no ho és. Passem de competicions i ens calmem una mica, fem quatre fotos del cim, que ara sí que veiem, amb la gran creu-parallamps i la taula. Un petit esforç i ja som dalt. Mengem quatre cosetes, parlem amb un senyor que ens ensenya el Puigmal, el Canigó i uns quants cims més que la seva experiència li permet reconèixer tot i la llunyania. La costa (“ostres però si es veu el mar”) parlem amb ell de quatre coses més, sembla que el Matagalls sigui com un fill seu, ens explica que i puja molt sovint i es nota que li cau la baba parlant de les meravelloses muntanyes de Catalunya. L’Elisabet contempla, una mica més enllà, tota la plana de Vic, en David tira alguna foto a un ocell que s’acosta atrevit a nosaltres i en Pau s’esforça per veure Castellterçol des d’allà dalt. És ben bé un lloc privilegiat des d’on es pot veure bona part de la Catalunya vella; des dels Pirineus fins al mar.

Després d’una llarga estona, embriagats ja de paisatge, aire i barretes de cereals amb xocolata, decidim baixar. Ens despedim del nostre amic de Mataró i baixem. Al principi ens intentem controlar, almenys fins que som fora de la vista dels excursionistes decents, però la “baixada hasta a la merda dóna ales” (altrament dit en baixada fins i tot la merda corre) i ben aviat els dos nois (la gent decent baixava normal) comencem a envelar-nos i a córrer pel camí, saltant de pedra en pedra, ens tirem fotos a dalt dels arbres i acabem rebolcant-nos per la fullaraca com xiquets que no tenen treballs d’en Santirso. En fi, un desfase i una bona caiguda.

Acabem dinant a la taula dels bisbes, recolzats a la creu monumental i tornem a casa pel camí llarg: voltant la serralada del Montseny cap a Viladrau, passant per la plana de Vic i cap a l’altiplà del Moianès per deixar-hi un senyor que tenia pressa per arribar a casa. La tornada cap a la metròpoli en cotxe, ja cansats de tanta carretera i escoltant l’Icatfm (per desgràcia per alguns).

Com a record d’aquesta excursió ens quedarem amb unes esplendoroses vistes i alguna fulla als cabells o dins la roba. I agulletes? També, agulletes també.

Ascensió al Tagamanent 13/01/08

Excursionistes: David P., Lara P., Eloi R.

Podríem dir que aquesta excursió feta tal com la vam fer nosaltres és la típica excursió d’un diumenge o d’un dissabte pel mati en la que vols passar-ho bé sense que això et repercuteixi físicament a l’inici de la següent setmana.

Jo l’anomeno una excursió de les de “matar el cuquillo”. He de dir però que no per això va ser menys important. El Tagamanent, és el Tagamanent i mereix un respecte; encara que la Lara encara no l’hagi après a pronunciar, aquest cim ofereix unes vistes encantadores a tothom que s’hi apropa.

A les set del matí començaren a sonar els primers despertadors del pis, en aquells moments costa força entendre aquell refrany castellà que diu: “a quien madruga Dios le ayuda” i et planteges si la millor ajuda no seria quedar-te dormin una estona més. Però la Lara amb molta energia ens va començar animar a mi i a l’Eloi que de moment estàvem lluny de portar aquell ritme que ella exhibia tot fent entrepans de fuet.

De nou vam veure com el nostre calçat esdevenia protagonista de la sortida, va ser en baixar al carrer tot anant cap a l’estació a buscar el tren que ens portaria fins a Sant Martí de Centelles, l’Eloi va dir: “ostres en lloc de ficar-me les botes de caminar m’he ficat el calçat de cada dia” nosaltres no vam poder evitar el riure amistós que aquella situació va produir. Sentint-ho molt no hi havia temps per més, si l’Eloi es canviava el calçat perdríem el tren i lògicament, va haver de fer l’excursió amb les tradicionals i prou conegudes “bambes”. Després d’aquest incident d’excursionista poc experimentat vam agafar el tren, teníem ben bé una hora fins arribar al nostre destí però no es va fer llarga, anàvem xerrant i explicant algun acudit amb més o menys encert.

Deurien ser prop de les nou quan vam arribar al poble de Sant Martí de Centelles, tot estava força tranquil només alguns companys d’afecció compartien amb nosaltres aquell fred que ens havia vingut a rebre al la mateixa andana de l’estació. Començarem a fer camí, un camí que l’Eloi es coneixia molt bé, ja que, anteriorment havia fet aquest cim fins a quatre vegades, així que des d’aquí aprofito per agrair-li aquesta cinquena ascensió al Tagamanent.

La parada de l’esmorzar va ser aquest cop força d’hora, als vint minuts de caminar, perquè la Lara no es trobava del tot bé, patia un “malestarus generalus” . Per sort la cosa va quedar en res quan un dels entrepans que havíem preparat al mati va arribar a la seva panxa produint el sorprenent efecte de la “curus instantànius” no cal que us preocupeu per entendre aquests termes tan sols són coneguts per els estudiants de medicina i per un servidor.

Bromes a part, ja podíem tornar a carregar motxilles i apuntar cap al cim. El camí era molt amè i permetia anar xerrant i gaudint del paisatge tranquil·lament. Fou així com arribarem al cim. Un cop allí, gràcies al magnífic i assolellat dia, vam començar el joc d’endevinar des de la distància quins eren alguns dels molts pics que des d’allí es podien observar. Es va tornar a demostrar allò de que l’experiència és un grau, en escoltar un senyor d’uns cinquanta anys que assenyalava i explicava als seus companys molts dels pics de les serralades que teníem a vista d’ocell com els Pirineus, Montserrat, etc. D’aquesta manera vam situar el pic de Finestrelles que per mi encara és el pic més alt que he pujat.

Si dic que a tots ens hagués agradat quedar-nos allí una llarga estona hem sembla que no vaig gens errat, però en el món de les presses no hi ha lloc per aquestes coses. Volíem dinar al pis (Cerdanyola del Vallès) per tant calia agafar el tren de les 14,15h i dir adéu o fins aviat a l’utòpic, però real, món que es veu des de qualsevol cim de qualsevol muntanya.

La baixada la vam fer per un sender molt bonic que ens portaria fins al Figaró. On pels pèls vam agafar el tren de les 14,15h.

Cornudella-Reus 05/01/08

Recorregut: Cornudella de Montsant — Alforja — Urbanització Portugal — Aleixar — Castellvell — Reus.

Excursionistes: David P., Lara P.

Considero que totes les excursions fetes fins al moment han estat preparades amb molta il·lusió, i intentant que surtin el millor possible. Malgrat tot, he de reconèixer que algunes d’aquestes, i només algunes, són especials abans de preparar-se, comencen a ser importants des del primer moment que et passen pel cap. No puc dir exactament que és el que fa que això sigui així i potser tampoc puc esperar ser comprès per tothom que llegeixi aquestes línies.

El Cornudella – Reus va ser ,sens cap mena de dubte, una d’aquestes excursions. Podria fer infinitat de sortides a la muntanya i no oblidaria aquestes set hores de caminar amb una companya de luxe que ja anireu coneixent.

Cornudella, un poblet d’uns mil habitants, a la comarca del Priorat. És tan per mi com per la Lara un poble excepcional. He viscut a Cornudella fins que els meus estudis m’ho han permés i malgrat passar més temps del que voldira fora, sempre intento tornar i mai he deixat ni deixaré de dir que Cornudella de Montsant és el meu poble, i la Lara, més del mateix, tot i ser de Reus ha estat una visitant de cap de setmana extraordinària i es pot considerar una cornudelllenca més.

Recordo com el dia quatre de gener a la nit vaig sortir una estona al bar del poble per acabar de parlar amb la Lara com ens organitzariem. Aquella nit com un nen que no pot dormir el dia abans d’una sortida amb l’escola, vaig trigar força en aclucar l’ull.

Aquet cop l’anècdota no es va fer esperar gens ni mica; vaig arribar el primer al lloc de sortida (el Pla de l’Església de Cornudella de Montsant), i al cap de cinc minutets de res va arribar la Lara. La meva sorpresa va ser que en lloc de dir-me bon dia em va dir que s’havia deixat una de les seves dos botes “caminadores” al pis de Reus i que a la casa de Cornudella no tenia massa bon calçat -es veu que quan va fer la motxilla només en va posar una- com diu la dita: “qui no té cap ha de tenir peus”, realment la Lara va necessitar d’uns bons peus per aguantar set hores caminant amb un calçat que podriem dir que no era el més apropiat.

Malgrat la cara d’incredulitat i de sorpresa dels nostres amics del poble, nosaltres en tot moment vam veure aquesta sortida com quelcom assequible. A dos quarts de set del matí, després de fer les quatre fotografies de rigor ens vam ficar a caminar en la foscor i solitud d’uns camins que encara dormien. Vam tenir algun que altre entrebanc peró quan el dia començava a clarejar nosaltres ja teniem el camí encarrilat i era un bon moment -sobre les vuit del matí- per començar a desembolicar aquells entrepans que suposadament ens havien de donar energia per continuar fent i fent i fent camí. Una estoneta gaudint de la sortida del sol entre mossegada i mossegada i de nou a caminar. Vam arribar a Alforja molt més ràpid del que podiem haver imaginat, res feia pensar que erem uns principiants, encara no haviem pagat cap “novatada”.

Caminavem ara direcció a la Urbanització Portugal, un cop allí calia agafar el camí correcte per anar fins a l’Aleixar (el segon poble que hauriem d'atravessar). Això ens va portar a caminar una hora per camins equivocats preguntant a tothom que trobàvem i intentant-nos ajudar del mapa que portàvem. Finalment va ser una pagès que estava llaurant els seus camps que ens va indicar correctament el camí a seguir fins a l’Aleixar. Vam tenir sort però aquella hora caminant sense avançar va acabar passant factura a les nostres cames.

En arribar a l’Aleixar si no vaig errat ja portàvem unes cinc hores caminant així que amb tots els respectes jo crec que ens mereixiem un descanset, i així va ser, vam seure uns minuts i jo vaig rebuscar alguna cosa a la motxila per omplir la panxa.

Ara anavem direcció a Castellvell (últim poble abans d’arribar a Reus) la veritat és que tampoc sabiem quin era el camí que calia agafar però pregunta que preguntaràs...al final vam ajuntar tot el que ens havien dit i vam anar avançant amb força encert. Un cop a Castellvell jo ja estava realment esgotat i la Lara tot i que segons el meu parer ho dissimulava millor crec que també tenia les cames una mica cansadetes. El camí cap a Reus va ser casi a ritme de passeig, tampoc se’ns podia demanar massa més. I en arribar a Reus va venir a recollir-nos el pare de la Lara EN COTXE i vam poder dir ben alt que ens n’haviem sortit. La gran gesta va acabar a casa de la Lara menjant uns macarrons boníssims que ens va preparar la seva mare.

Vall de Núria

Dies: 19, 20 i 21 de Setembre del 2007

Zona: Vall de núria.

Excursionistes: David i Eloi.

Recorregut:

• 1r dia: Ribes de Freser – Vall de Núria.

• 2n dia: Vall de Núria – Pic de finestrelles i Puig de Núria.

• 3r dia: cap a casa.

Relat:

Ens aixequem a les 6 del matí del dia 19 per agafar el tren que surt de Sant Andreu Arenal cap a Ribes de Freser a les 7:14. Arribem massa d'hora i ens dona temps de que jo mengi alguna cosa al bar de l'estació on no s'hi ballava d'empentes. Així doncs, resant per a veure si ens podia tocar un tren regional amb aquells seients tan tous i que van perfecte per dormir, veiem que bé un rodalies normal i corrent! Mentre ens resignem, ens fiquem les motxilles a l'esquena i hi pugem, trobant-nos el tren prou ple perquè no hi puguem seure (clar, s'ha de pensar que era un dimecres laborable jeje). Arribem a Ripoll i ens fan baixar del tren perquè estan renovant la via que va fins a Ribes i hem d'agafar un autocar-llançadera. En aquell moment tenim el primer contacte amb el fred, no molt sobtat però si suficient com per haber-nos de posar un jersei a sobre ja que anavem amb màniga curta!
Arribem a l'estació de Ribes, on ens fem ràpidament un entrepà al bar de l'estació (així podem conservar per altres àpats els altres dos entrepans que tenim) i comencem el nostre ascens a Núria, al volt de les 10 del matí.
Pujada suau, per carretera fins a Queralbs (ja són les 12), on abans d'arribar veiem un trencall a l'esquerra, un camí que s'endinsa pel bosc i que segons el mapa puja directe fins al poble. Així doncs, decidim canviar-nos ja el calçat i ficar-nos les botes de muntanya, que el David les estrena i que més endavant tindrà problemes, ja que no són prou bones per ell xD
Un cop arribat al poble, fem una breu aturada a una font, on bebem i recuperem l'alè, per lo menys jo i aviat comencem l'ascens real a Núria (800mts de desnivell en pocs quilòmetres). El paisatge que veiem no té nom, millor mireu les fotografies. Passem d'un cantó a l'altre del riu Freser i d'un cantó a l'altre del cremallera de Núria. L'ascens es caracteritza per no posar-nos d'acord amb les aturades i l'hora de menjar, ja que jo em canso molt abans que el David que és un “esportista d'èlit”. Val a dir que jo a més a més d'estar molt desentrenat, portava la tenda de campanya (4kg) perquè la meva motxilla estava més preparada per portar pes. Tot i això, el david va tenir problemes a l'esquena per culpa de la seva motxilla de pacotilla, a més a més de les seves megabotes de muntanya, que li feien mal a la part posterior del peu. Total, anem pujant, jo quasi que arrossegant-me fins que identifico el turó/mirador que hi ha just abans d'arribar a Núria. Llavors li demano uns minuts per agafar aire per l'última embranzida. Així doncs, assolim l'objectiu al cap d'unes 7 hores d'haver iniciat el camí a Ribes. Quan arribo a l'anomenat mirador, veig que el David, que ja havia arribat, fa gestos per intentar entendre's amb uns forasters. Amb el meu meganivell d'anglès (que fins i tot un nen de primària en sabria més que jo) intercanvio algunes paraules amb aquells alemanys simpàtics. Sense esperar-nos més anem cap al santuari on paguem la plaça per la tenda per dues nits. No calia reservar, perquè a part de nosaltres només hi havia una parell d'excursionistes, més entrenats que naltros i que portàven un parell de nits més.
De seguida que està la tenda muntada em fico dins el sac i a descansar una estona ja que quasi no em sento les cames. Es veu que em vaig estar molta estona i el David es va mosquejar perquè haviem de preparar no se què... Bé doncs, en pondre's el Sol la fredor arriba amb contundència. Sopem un entrepà i llet en pols en les taules de fusta que hi ha a la mateixa zona d'acampada, sense acabar de decidir-nos si prioritzem tenir les mans més o menys calentes gràcies als guants o poder menjar sense semblar un astronauta. Cap a les 22h estem estirats amb l'intent de dormir a l'incòmode terra tot recordant el nostre estimat i confortable llit.

Al dia següent ens despertem ben aviat, amb la primera claror de llum. La alta humitat que hi ha per aquelles contrades va fer que els trastos que haviem deixat a fora estiguessin mullats, com si hagués plogut. Esmorzem rapidet i ens preparem una motxilla amb l'objectiu de fer uns quants pics de la famosa Olla de Núria. Així doncs, ens dirigiem cap a les 9-10h del matí cap al coll de finestrelles primerament. Un cop divisat el que més tard sabríem segur que seria el coll, semblava fàcil de pujar, però batua l'olla! En alta muntanya és molt més complicat fer aproximacions oculars, on et penses que és a prop, en realitat és lluny, a causa de la gran voluminositat de les muntanyes. Pugem xino-xano al mateix ritme, més o menys, que una parella d'uns 30 anys que havia començat un pèl més tard. Vam poder xerrar una estona amb ells i ens van ensenyar el mapa de fira que tenien. Sort que el camí era fàcil i es veia l'objectiu, perquè sino es podrien haver perdut fàcilment.
Ens aturem a la Roca de la Maula, després de pujar un fort pendent camp a través. Esmorzem i ens tapem una mica més ja que comencem a refredar-nos i bufa un vent moderat una mica fred. Mentre esmorzem ens creuem unes quantes mirades amb un parell de vaques que tenim a menys de 50 metres i que no els deu agradar la presència de forasters. Un cop acabat el descans afrontem la última pujada fins al coll de finestrelles on ja es veu perfectament. Jo, que ja començo a treure el cor per la boca, pujo seguint el camí, amb un pendent moderat però sense fatigar, mentre el David cansat de tantes voltes decideix pujar recte, on arriba bastant abans que jo i m'ha d'esperar. Sense que em deixi respirar continuem sense parar fins al coll de finestrelles. Allí fem una aturada d'uns 10-15 minuts per contemplar el paisatge i per haver realitzar el primer objectiu. La parella que anava més o menys al nostre ritme havia arribat una estona abans que nosaltres, ja que no s'ha aturat a esmorzar. Decideixen però, tornar a la Vall. Ens trobem que arriben un grup de francesos per l'altra cantó dels Pirineus. Com a mínim un d'ells és de Perpinyà, i ens comença a parlar en un català afrancesat molt divertit però entenedor. Aquella va ser per a mi una gran experiència, poder parlar amb una llengua comuna sense que jo no tingui ni idea de francès ni ell (suposo) de castellà. Al cap de poca estona tornem a emprendre la marxa, per la carena d'aquella part dels Pirineus i que és la frontera política entre Espanya i França. Arribem al cap de relativament poc al Pic de Finestrelles (2829m) i d'allí al Puig de Núria (2794m), on decidim que no farem cap pic més i que baixarem cap a la Vall de Núria ja que per lo menys jo estic molt cansat i veiem uns núbols sospitosos de convertir-se en boira (que finalment no vam tenir cap problema amb la meteorologia). Retallem el camí i ens estalviem de fer un altre petit pic abans d'arribar al coll de Núria baixant per un costat de la muntanya bastant pedregòs. Agafem al cap de poca estona el camí que en unes 2-3 hores ens portaria fins a la Vall de Núria.
Com que baixem per un altre camí que no passa pel costat de la tenda anem directament a l'estació del cremallera per saber quin era el primer que sortia cap a Ribes. Ens quedem als bancs que hi ha, on el David es va prendre el millor de té de la seva vida, tot i ser de màquina i valer el doble que a la universitat. Jo també vaig veure alguna cosa, una xocolata suposo. Més tard anem a la botiga de records i queviures que hi ha allà al costat per comprar alguna cosa per sopar. Uns cigrons amb suc, que ens vam prendre als lavabos que per lo menys estàvem arraserats del vent i una mica del fred. A la hora de pagar, tatatxaaan! on és la meva cartera?? No la trobo, era molt probable que me la hagués deixat al banc de l'estació!! Així que vaig anar corrent (sí sí, tot i el cansament vaig còrrer) i la vaig trobar, allà tal com l'havia deixat.
Arriba la matinada, i no sé si és pel fred o pel cansament però no podem dormir. Ens despertem els dos cap a la 1 o les 2 de la nit. Sentim que hi ha un quatt que està donant voltes per tot el santuari i fa bastant de xivarri. Arribem a la conclusió que és un brètol que ha pujat des de Ribes aquella mateixa nit. Veient que no podem dormir, decidim vestir-nos i sortir fora de la tenda. El primer en sortir sóc jo i en mirar cap al cel se'm cauen els collons al terra de veure el cel més estrellat de la meva vida. Anem a fer un tomb amb els frontals ficats cap a l'entrada del Santuari que per la nostra sorpresa està oberta. Ens quedem allà estirats una estona amb l'objectiu de quedar-nos desperts fins que surti el primer cremallera cap a Ribes. Veient que ens estem adormint tornem a la tenda i dormim unes horetes més.

Ens aixequem d'hora, recollim la tenda i ens afanyem per agafar el primer cremallera que baixa cap a Ribes. Com que encara queda molta estona per agafar el tren, esmorzem al bar de l'estació. Tot tranquil, fins que passen uns 5 minuts i arriba un autocar de la Imserso i entren tots els iaios possibles a cops de cul i cadira, molts només per menjar-se l'entrepà que portaven de casa. Sense més, a l'arribar l'hora, agafem el tren per tornar cap als aires contaminats de la metròpolis, finalitzant una curta però intensa excursió.

Ascens al Turó de l'Home (21/12/06)

Excursionistes: Silvia M., David P., Eloi R., Joan S..

Recorregut: Font de Passavets – Turó de l’Home – Les Agudes- Font de Passavets.

La sortida comença ben aviat com la majoria de sortides que es fan en èpoques de l’any en les que el dia no és tan llarg com a nosaltres ens agradaria. La sortida oficial de tot el grup és des de l’estació de RENFE de Cerdanyola-UAB. Allí pugem tots al cotxe del Joan i emprenem el camí cap a la Font de Passavets prop de la localitat de Santa Fe del Montseny. Els últims quilòmetres amb cotxe ja ens comencen a mostrar el que ens trobarem, que a part de força fred, hi ha uns paisatges magnífics. Recordo que fins i tot començo a fotografiar el paisatge des de dins al cotxe .

En baixar del cotxe va quedar força clar que calia abrigar-nos, més que això, però, el que calia era posar-nos a caminar per fer entrar el cos en calor. Feia fred i el paisatge estava mig enfarinat per algunes nevades lleus que ja s’havien produït.

Jo estava molt a l’expectativa, no sabia com aniria la sortida. Dins del grup els que feia més que es coneixien potser feia un any i mig. Ningú tenia una experiència remarcable, però si que a tots ens empenyia un desig de veure món i arribar a fer aquell cim del que des de petits més o menys a tots ens n’havien parlat.

L’Eloi dies abans ja s’havia preocupat de tot el tema de la cartografia i de fer les, sempre recomanables, trucades al centre d’informació del parc natural. Potser perquè això és quelcom que li agrada força o potser perquè als altres això ens era una mica més indiferent i ja ens semblaven bé les seves propostes.

L’objectiu quan vam començar a caminar era clar, haviem de fer el Turó de l’Home, encara que l’Eloi i jo teniem una carta amagada per si la cosa anava bé. L’ascensió va anar força bé, el ritme era suau, es produïen algunes aturades més per observar el paisatge i immortalitzar-lo amb les nostres cameres que per descansar. Així doncs, d’aquesta manera “xino xano” i quasi sense adonar-nos vam fer el cim. El fred tot i ser un protagonista més de l’excursió no es va fer gens molest. Potser un cop al cim el vent podia haver afluixat una mica, però estant al punt més alt del Montseny tampoc es poden demanar meravelles.

En aquest moment va ser on l’Eloi i jo ens vam treure la carta de la màniga de la que us he parlat, i veient que l’excursió estava anant força bé vam decidir proposar a la Silvia i al Joan que els semblaria de fer les Agudes (un altre cim que hi ha força prop del Turó de l’Home) la resposta va ser bona, semblava que tots teniem ganes de donar una mica més de gràcia a la sortida i sense pensar-ho gaire ens vam dirigir cap al segon objectiu. Recordo haver-me ficat força content en el moment que tot el grup va decidir continuar endavant; sóc de la opinió que a la muntanya un grup significa una unitat important en la que tothom és necessari i tothom ha de mirar pel bé del grup, ja que, en aquells moments lluny de la connexió amb la resta de gent allò és el més important que es té. Només que algú dels presents hagués dit que no volia jo li hagués fet cas i tot el grup hauriem baixat.

Vam tenir sort i amb algun que altre entrebanc vam arribar a les Agudes...ara em ve al cap el moment en que el Joan i jo que anàvem al davant i en lloc d’agafar un petit sender vam continuar per la cresta de la muntanya arribant d’aquesta manera a unes roques força inclinades que calia baixar amb prudència a causa de la neu-gel que hi havia sobre elles. A l’Eloi i a la Silvia no els va fer massa gràcia en un principi, però el Joan i jo tot veient que el tram que s’havia de recular era força considerable vam decidir de baixar amb precaució. I va sortir bé, penso que va servir per donar el toc d’emoció a la sortida.

Amb el segon cim a la butxaca vam començar el descens fins arribar de nou a la Font de Passavets on fariem un dina-berenar-sopar amb uns entrepans molt bons que haviem preparat de matinada.

En termes generals crec que tots podem estar força contents d’aquesta primera sortida. L’humor del Joan, la seguretat i els coneixements de l’Eloi i les ganes de passar-s’ho bé de la Silvia juntament amb el dia radiant que feia, van fer que aquella excursió, mereixi ser explicada i recordada.